Retrobant una meva expressió de dies enrere en aquest mateix mitjà, en aquest bloc, deia que el nostre Sant Feliu se’ns està morint a poc a poc, i bé hi haurem de fer alguna cosa, haurem de fer quelcom per evitar-ho.

És freqüent sentir en converses, ja siguin de passeig, de bar, en abrandades tertúlies, o adreçant-se als mitjans de comunicació, que el nostre “modus vivendi “,  que la principal aportació a l’economia municipal, directa o indirectament, és el turisme. I aleshores cal preguntar-se: fem alguna cosa per conservar-lo? Fem quelcom per incrementar-lo? Fins i tot, tenim accions previstes, perquè sigui de qualitat? La resposta és clarament no, o si més no, no pas prou, ni de manera clara i eficient.

Per ser o esdevenir un centre turístic de rellevància, tal com en el passat va ser un fet evident, ens calen moltes coses, tenim moltes mancances. Ens cal un augment clar de places hoteleres, d’un cert nivell i no em refereixo pas a hotels de quatre o cinc estrelles, que segurament només que n’hi hagués un d’aquestes característiques, ja en faríem a prou, ens calen hotels de tres estrelles moderns, perquè les places hoteleres d’aquesta categoria, son de quantitat molt limitada.

Ens urgeix de manera el més immediata possible, potenciar el petit comerç, el comerç de proximitat, ens hem de reinventar, cal fer horaris més lògics i racionals, fins i tot, pensar si han de ser completament diferents a l’estiu i a l’hivern.

Cal repensar com ha de ser l’oci  a Sant Feliu, quines ofertes s’han de fer en aquest apartat, amb el ple convenciment, que quan parlem d’oci, no només estem parlant de discoteques. S’hauria de diferenciar, igual que passa amb els horaris comercials, l’oci d’estiu i l’oci d’Hivern, per a mainada, per a joves, per a no tant joves i fins i tot pels més grans.

És necessari també, ordenar les terrasses i carrers de vianants, perquè actualment és una veritable disbauxa, salvant les distàncies i amb tot el respecte, és digne de Kuala-Lumpur.

Evidentment, també cal potenciar els nostres bens culturals, que no son pas pocs, i els nostres paisatges i els nostres paratges naturals, que son d’una bellesa única…

Tampoc podem oblidar, ni deixar de banda, la poca indústria que ens queda, doncs crec que hauríem de fer tot el possible, per conservar-la. Seria una forma intel·ligent, de tenir dues fonts de riquesa, que no es contradiuen ni es fan nosa.

Bé, de manera força esquemàtica, he expressat les meves opinions, sobre la problemàtica de la nostra ciutat, i crec que de manera clara i diàfana, he exposat la meva preocupació, pels mals que fa temps que afecten a la meva població i que si no hi posem remei, amb el pas del temps, s’acabarà convertint en una ciutat dormitori.

Manel Mayor                                               30 de Gener de 2014