Ara que al Parlament de Catalunya s’ha mogut fitxa, tot el moviment unionista, va de bòlit a voler empresonar tot allò que es mogui fora de la fotografia constitucional.

Ara ja hi ha molt poques coses que m’agafin de sorpresa, però recordo que quan era molt jove, divuit, dinou anys, estava convençut que pel simple fet de ser d’esquerres, hom era republicà i estava a favor de l’autodeterminació dels pobles… amb els anys me n’he adonat, que això no és pas cert a tot arreu i paradoxalment ens volen fer creure que les lleis estan per damunt de la democràcia.

Que això, que aquest pensament emani de la dreta més radical, aquella per la qual, la llibertat és un dany col·lateral, seria més o menys previsible, però que això surti de l’esquerra i de l’autoanomenada nova esquerra, és certament frustrant, perquè a més a més ho fan de manera ambigua i gens clara.

Jo, que sóc independentista convençut i no pas de fa quatre dies, per no anar a dades concretes, dir que els meus fills és el que han sentit sempre a casa i ja tinc nétes adolescents o sigui que ha plogut força. Bé, ja me n’anava d’osques, el que volia dir, és que per molt que em vulguin convèncer de què els catalans som una raça inferior i que hem de demanar permís per tot, no em convenceran pas i evidentment no és pas gens absurd voler sortir d’un estat que l’únic objectiu que té envers nosaltres, és assimilar-nos i fer-nos desaparèixer com a poble.

Feia temps que no parlava d’aquest tema, però he cregut, després de rumiar-m’hi una mica, que el moment s’ho valia.

Manel Mayor                                                        29 de juliol de 2016