Ara que és Setmana Santa, recordo temps llunyans, temps en que ens volien entaforar, dins del nostre encara petit cervell, tot de creences alienes a molts de nosaltres, tan si com no, eren temps en que aquests dies esdevenien trists, sense vida, només sentíem parlar de processons i viacrucis, i au vinga a resar…

Ja a la meva adolescència, el divendres sant, ens en anàvem a passar la tarda a bosc, nois i noies, per fugir de tot aquest ambient. Quan arribàvem al poble, després de gambar i fer el boig tota la tarda, abans d’anar cadascú cap casa seva i normalment ja fosquejant, recordo la nostra habilitat per esmunyir-nos, pels carrers propers, tot just intuíem o entreveiem la proximitat del viacrucis, no fos que ens fessin participar-hi.

Eren temps que tot era prohibit, en que segons el clero, els seus seguidors i els que manaven, tot era pecat, però ja deixo entreveure o veure del tot, que quan tot és prohibit, sempre hi ha una escletxa per esmunyir-se i fer el que a un li dóna la gana.

Soc conscient que a la gent jove, això els hi pot semblar mentida, força inversemblant, però és el que hi havia, fins i tot per escoltar música, era complicat aquests dies. Si engegaves la ràdio, processons a tort i a dret, a menys que busquessis alguna emissora estrangera, francesa per exemple o engeguessis si el tenies, el tocadiscos,  llavors el problema el tenies a casa mateix, abaixa el volum, déu me’n guard que algú ho senti, que vindrà la guàrdia civil…

Deu ser segurament aquest temps que fa, que m’ha fet venir aquesta mena de nostàlgia, o segurament que la meva perspectiva de la vida, es va fent cada cop més amplia i em fa prou gràcia contemplar els temps llunyans, encara que fossin tristois i poca-soltes.

Manel Mayor                                                     20 d’Abril de 2014