Encara sense haver-me sobreposat, a l’alegria i l’eufòria d’una victòria esclatant, els meus ulls s’omplen de llàgrimes, no pas de tristor, sinó d’enyor i d’alegria alhora, d’enyorança d’aquells que ja no hi son i que tant n’haguessin gaudit, d’alegria, perquè ja he pogut complir part d’aquella promesa espontània, que li vaig fer a l’enyorada Claudia, encara que els nostres companys i jo mateix, només hem aportat una petita part d’una gran victòria, em fa una enorme il·lusió, poder-te dedicar una victòria, malgrat no sigui la definitiva, que espero que no es dilati massa en el temps.
Estimada amiga, avui no me’n puc estar, de tenir aquest record emocionat i a més a més fer-lo públic, sé, n’estic completament segur, que la teva alegria hagués estat esclatant i tal vegada desmesurada, a més a més ens hauries encomanat aquest estat d’ànim tant arrauxat, que tots els que t’estimàvem i encara t’estimem, tant trobem a faltar.
Sé que puc semblar contradictori, soc conscient que molta gent que em coneix, no entendrà o no acabarà d’entendre, que un descregut, com li agrada descriure’m la meva estimada sogra, (ella és molt creient, i me l’estimo molt) pot tenir aquestes converses virtuals, amb algú que ja no és aquí.
Suposo que deu ser una necessitat vital, o que no em vull creure, que no quedi res de tu. No és fàcil d’entendre, però l’explicació no és pas complicada, malgrat no creure en divinitats, religions ni res que si assembli, tot i que em mereixen el màxim respecte, aquells que hi creuen o hi volen creure, tinc la necessitat de mantenir un vincle de connexió, perquè crec que tot allò que vas fer, no va ser en va.
Sento la necessitat, de mantenir viva la flama de la nostra amistat, que era molt més que una amistat comuna, doncs per nosaltres, eres una més de la família i quan dic nosaltres, saps que em refereixo a l’Àngela i els meus fills.
Estimada Claudia, penso continuar complint la promesa, de dur-te dins el meu cor i tenir-te present al meu pensament, fins que jo mateix deixi aquest món, que d’altre banda espero que encara sigui llunyà, doncs tinc moltes coses a fer i també espero poder complir la promesa, de dedicar-te la victòria definitiva, que ja la tenim més a prop… I ho hauré de deixar aquí, doncs les llàgrimes no em deixen veure el que escric.
Manel Mayor 26 de Maig de 2014