S’acosta la Diada i com de costum es produeixen dins meu sentiments diferents, o contradictoris, i m’explicaré: per una banda emoció, en record d’aquells que han lluitat per les llibertats del nostre poble i ja no hi son, i per l’altre, esperit de lluita reivindicant la nostra existència com a poble i la recuperació de la llibertat total.

Nosaltres els catalans, malauradament no hem sabut triar mai bé els nostres aliats, i a resultes principalment d’això, hem perdut les darreres guerres i les batalles polítiques d’alçada, en conseqüència hem estat un poble maltractat i humiliat -de fet encara ho som- i hem estat a punt de desaparèixer, però els nostres opressors no se’n han acabat de sortir.

Gairebé vam arribar a perdre la nostra consciència de Nació, i hem hagut de fer una veritable travessia del desert, certament molt feixuga i difícil, i tot just ara comencem a albirar el camí, un camí sense retorn que ens ha de dur cap a la llibertat definitiva, a ser per fi el proper Estat d’Europa. Però la nostra particular travessia del desert, encara no ha acabat, no queda pas gaire, però hem de fer el pas definitiu i enfilar el camí, que tampoc no serà pas gens fàcil i en el que trobarem tota mena d’entrebancs, però hi hem de posar coratge i haurem de lluitar contra l’enemic exterior i contra el més perillós, el de dins, l’altrament anomenat cinquena columna.

Tinc la intuïció que aquesta Diada serà històrica,que marcarà un abans i un després, i tinc l’esperança que sigui el darrer cop, que haguem de reivindicar la nostra existència i la nostra llibertat, i que puguem per fi celebrar la proclamació de la nova República Catalana.

Manel Mayor.                                                             13 d’Agost de 2012.