Fa temps que no escric en clau nacional i no és pas perquè me’n desentengui, més aviat és que no veig pas clar el camí que ens estan menant entre uns i altres.

Tot i que sóc optimista de mena, en aquests moments la meva visió nacional més immediata, és si fa no fa com la fotografia que encapçala aquest escrit, ho veig tot en blanc i negre excepte una petita finestra que és la que em dóna un bri d’esperança.

Sé que sóc una persona difícil i a voltes complicada i que tinc la rara habilitat de treure de polleguera la gent del meu voltant, però no ho puc remeiar, ja que he de deixar sortir el que tinc dins i generalment vaig contra corrent.

El cas és que crec que el moment de les performances ja ha passat, llevat d’algun cas ben concret i ha arribat l’hora dels moviments efectius: activisme polític que busqui el suport ciutadà per fer polítiques agosarades i sobretot treure’ns de sobre aquesta por endèmica que sembla que tenalla la voluntat dels nostres polítics i que no els hi deixa veure que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa… o és que no sabien o no saben amb qui ens juguem els quartos?

Manel Mayor                                          14 d’agost de 2018