Malgrat que no m’agrada opinar de coses importants en calent, avui faré una excepció i en diré la meva, perquè de fet, tal vegada escriure em tregui de sobre, aquesta angúnia que m’ha agafat, en sentir el resultat de la reunió dels dits partits sobiranistes.

Encara que ha estat un cop baix, no puc pas dir que m’hagi agafat de sorpresa del tot, malgrat que una part de mi volia creure, que això arribaria fins al final, l’altra part estava convençuda que el govern es tiraria enrere. He volgut creure, que arribaríem a votar aquest 9N, que ja tenim tant a prop,   amb totes les garanties democràtiques, per part dels nostres representants polítics.

No em queda cap més remei, que esperar a la major brevetat possible, una declaració unilateral d’independència a càrrec del nostre Parlament, tal com era el meu pensament i el de molts d’altres, tres anys enrere. Si, ja ho sé, de ben segur que haurem de fer eleccions plebiscitàries, però a continuació DUI i si, també, procés constituent i referèndum amb la legalitat catalana, tot plegat molt més complicat, però crec que no ens quedarà cap més solució.

Encara que tot això ho hagi escrit en calent, segurament demà quan em llevi, ho seguiré pensant de forma similar, però d’una cosa estic segur, que dormiré sense aquell pes que tenia sobre l’estómac i el que no perdré de cap de les maneres, és la trempera per lluitar per la independència del meu País. Demà segurament ho analitzaré tot amb més calma i segurament encara més encertat.

Manel Mayor                                                                  14 d’octubre de 2014