Avui, la llei electoral espanyola, que emana de la seva constitució, ja que no hem estat capaços d’aprovar-ne una de pròpia, estableix que sigui dia de reflexió, per reflexionar què? Que com sempre van enganyar a la majoria del meu País? Això és senzillament una carallotada i com que no estic tenallat per cap disciplina partidista ni de cap mena, faré el que em doni la gana.

Malgrat que sempre he estat optimista, hi ha moments en què també tinc dubtes, guanyarem amb majoria suficient? Renoi, no vull ni pensar que el procés aquest que tant ens ha il·lusionat, se’n vagi en orris, no em vull tornar a sentir de manera permanent, estranger a casa meva.

Sí, ja sé que els més joves no ho enteneu, no enteneu aquestes expressions, perquè no les heu viscut, però els que sí que ho hem fet, ens venen esgarrifances només de pensar-hi, tinc tantes ganes de ser lliure…

No ens podem encantar i hem de fer tot el possible, per treure les pors que han anat escampant tots aquests indecents i demà amb tota l’alegria del món anar a votar per la nostra llibertat.

S’han passat mesos, fins i tot diria que anys, ja des de les eleccions anteriors al Parlament de Catalunya, fen apologia de la por  i en fotent-se de nosaltres, amb expressions tan poca-soltes com aquestes: què, la independència farà hospitals? Crearà llocs de treball? Ens farà rics? Tot això acompanyat de rialles impertinents i prepotents, com sempre, vaja, la meva resposta és molt simple, tal com escrivia l’altre dia: la independència, és la clau que ens obrirà la capsa que té les eines per fer tot això i més, així de senzill, però és que si no la conquerim, ni eines per fer hospitals, ni llocs de treball ni res, cap a la misèria progressiva i la pèrdua total d’autogovern.

Vista una opció i l’altra, si més no pensem-hi, els avantatges i els inconvenients, ja els veiem…

Manel Mayor                                             26 de setembre de 2015