Avui, he anat a votar amb una il·lusió indescriptible, ho he fet pensant que aquest cop sí, aquest vot i tots els nostres vots poden ser decisius, ho he fet pensant en tots aquells que ja no són entre nosaltres, amb tots aquells que malgrat no estar entre nosaltres, sí que continuen amb nosaltres, ho he fet pels meus fills i per les meves nétes, perquè puguin gaudir d’un país millor i més just.

Ho he fet pel meu avi que no vaig conèixer, aquell que va anar a lluitar contra els feixistes, perquè els seus fills i la meva àvia, poguessin viure en una república justa i solidària. També ho he fet per l’àvia, que de ben segur estaria il·lusionada amb la perspectiva d’un món millor, el nostre petit món i de ben segur pensaria amb l’avi i la seva lluita.

També he votat per l’altre avi, aquell que em va inculcar uns valors que sempre he conservat, aquell que mantenia l’esperança de derrocar el règim feixista, el mateix que patia amb la meva insurrecció, pròpia d’un adolescent.

Ho he fet també pels meus cunyats, aquells, als quals una bomba assassina els hi va arrabassar la vida en plena joventut. Ara també estarien esperançats i il·lusionats per construir una República Catalana, que els permetria a ells i als seus fills viure en una societat més justa.

També i com no podia ser d’una altra manera, ho he fet pensant en la meva gran amiga i companya de lluita política, la Claudia, segur que en aquests moments estaríem compartint neguits, esperances, il·lusions…

Espero i desitjo que avui, durant aquesta llarga nit que ens espera, després de moltes hores de nervis, els hi pugui dedicar una gran victòria que sigui el preludi d’un futur esperançador.

Manel Mayor                                                   27 de setembre de 2015