Que els unionistes fa temps que estan emprant l’estratègia Goebbels, és cosa més que sabuda, però no deixa de fer ràbia, que ells que fa anys que estan atiant l’odi dels espanyols envers Catalunya, tinguin la barra d’acusar-nos d’això mateix, cal que els hi recordi el seu show de la recollida de signatures contra l’Estatut?

Segons sembla, encara no volen entendre, que aquest procés d’independència no va contra ningú, que només va a favor de tots els ciutadans de Catalunya, dels que hi estan a favor i dels que no ho estan.

Del que sí que estem en contra una gran part de la nostra població, és de què es vulgui entronitzar a un dels més grans criminals de la història i com a conseqüència, no es vulgui restablir la dignitat de totes les víctimes de la seva repressió criminal, ni anul·lar les farses de judicis, aquells que varen anomenar sumaríssims, que eren una excusa cínica i grollera per assassinar legalment.

Ja fa quaranta anys que va morir el dictador i la veritable democràcia encara no ha arribat. Si ho volen aquests grans demòcrates de tota la vida, els hi faré una mica de repàs històric. Primer de tot es nomena Rei al Borbó, que era el successor nomenat pel dictador, molt democràtic, se segueix amb el mateix President de govern, Arias Navarro, fins a la designació a dit, només faltaria, d’Adolfo Suárez com a nou President de govern, la democràcia de tota la vida. El poder franquista té doncs un any i mig per lligar allò del atado i bien atado.

Després de guanyar les primeres eleccions legislatives des de la república, es converteix doncs en el motor de la transició, tutelada pels militars, que es formalitza amb els pactes de la Moncloa, altrament anomenats els pactes de la renúncia i entre tots ells pareixen aquesta sacrosanta constitució, que no ho oblidem, ha de ser del gust dels que més manen o sigui els militars, que permeteu-me la ironia, també havien estat elegits democràticament. Ah i perquè quedi ben clar, el missatge era: o això o traiem l’exèrcit al carrer.

Crec que amb aquest repàs de sobre en sobre de la història recent, queda força clar de què anava la transició i de quina forma tan democràtica es va imposar la sacrosanta constitució. No ens ha d’estranyar doncs, que hi hagi hagut el govern que hi hagi hagut, no s’ha permès tocar allò que el dictador va deixar lligat i ben lligat, és a dir es va canviar tot, perquè tot quedés igual.

No hem de trobar estrany tampoc, que quaranta anys després de la fi del dictador, l’Estat espanyol encara no hagi reconegut jurídicament les víctimes del franquisme ni els hi hagi demanat perdó.

Manel Mayor                             20 de novembre de 2015