Miren a la plebs (“la plebe”) amb menyspreu i prepotència de patrici, amb l’arrogància que els hi dóna l’alçada de les seves atalaies, que ells creuen encara indestructibles i inabastables, sense voler veure que ja no són tan altes ni tan fortes.

No se’n volen adonar, ja que la seva arrogància és infinita, però la plebs, el poble, malgrat que encara ho és massa, ja no és tan manipulable i ho serà menys, com més culte esdevingui, aquest poble i cada vegada més, vol ser lliure, vol deixar de ser súbdit per esdevenir ciutadà i això comporta tenir drets, no només sobre el paper, sinó reals.

Els patricis, es neguen a veure que els fonaments del seu poder s’estan tornant de fang, que el poble vol deixar de ser vassall i aportar senadors, que facin lleis més justes, vol deixar de ser la plebs de l’Imperi de Roma i la plebs de “el Imperio hacia Diós”, però per fer-ho, no vol pujar les escalinates de marbre de les seves atalaies, sinó que ho vol fer a l’alçada del poble, per mirar de ser just i senzill i per fer-ho, caldrà enderrocar les atalaies que sostenen les seves trones de poder inabastable, aquelles que ja tenen fonaments de fang…

Manel Mayor                                                        22 de juny de 2016