Avui us volia parlar de la manifestació d’ahir, però al final m’he decidit per fer-ho de les conseqüències de no lluitar per les nostres llibertats i la nostra dignitat.

A poc a poc ens estan duent o almenys ho intenten, cap a l’acceptació i normalització de la repressió, una situació que alguns ja hem viscut i no tenim cap mena de ganes de reviure-ho.

Cal fer memòria pels joves, aquells que sortosament no varen viure la repressió franquista, aquella repressió que ho prohibia tot, aquella repressió que tenia com a principal finalitat atemorir totalment a la població, als que no pensaven com ells, està clar, els altres, teníem por de debò quan passàvem a prop de la policia i de la guàrdia civil, por no, terror.

Us parlo del temps que quan el poder volia eliminar algú dels altres (rojos els hi deien), l’engarjolaven i si no havia comès cap delicte, ja tenien la guàrdia civil i els jutges perquè se’ls inventessin, eh que us sona? Però és que a molts d’aquells els condemnaven a mort em dirà algú, sí, però és que ara no és vigent la pena capital, però tal com anem, de cap a la involució, tal vegada restaurin el costum de fer suïcidar els presos llençant-se per la finestra o penjant-se dins la cel·la.

Per tot el que ha estat exposat als paràgrafs anteriors, no podem abaixar la guàrdia ni acotar el cap, hem de continuar la lluita de manera pacífica però contundent, aquest poble que no va poder eliminar ni la salvatge dictadura, no podem permetre que ho facin els seus cadells, els seus més directes hereus.

Manel Mayor                               16 d’abril de 2018