Ja em perdonareu, però darrerament estic en un estat d’ànim difícil de catalogar, no pas per afers personals, sinó més aviat pel caire que està agafant el món en el qual estem condemnats a viure.

Un estat d’ànim deia, que va des de la proximitat a l’estat depressiu al sentiment rebel més radical. Parlava en el primer paràgraf del caire que està agafant el món, quan per ser un xic més exacte, hauria d’haver dit el caire que fa dècades s’arrossega per aquest el nostre món, el primer món, que ens deien quan érem canalla, un món, que als que ens sentim encara d’esquerres se’ns fa cada cop més i més fastigós i aquest estat de fastigueig, encara s’accentua més veient la renúncia absoluta de la presumpta esquerra europea, que s’ha plegat a la voluntat del capitalisme més ranci i més salvatge.

Estem assistint quotidianament al menyspreu més absolut de la dignitat i els drets dels refugiats, que fugen diàriament de la guerra de Síria i de la inestabilitat i violència desfermada dels països veïns… i tot això amb el vistiplau de tots els governants de l’erròniament ben considerada unió europea, que ens està demostrant que és un cau de voltors assedegats de sang, de la dels miserables, la qual els hi van xuclant dia a dia, sense pressa, però també sense pausa, per anar-se fent cada dia una mica més rics.

Es tracta, dit en poques paraules, d’impedir que els que fugen puguin treballar i guanyar un sou digne, perquè d’aquesta manera els poderosos es puguin continuar fent milionaris, explotant fins i tot nens a països de l’Àsia i l’Àfrica i per acabar-ho d’adobar, encara els hi fan homenatges de grans empresaris… en fi, d’això en diuen el món civilitzat.

Manel Mayor                                       08 de març de 2020