Sentim sovint, que el futbol i l’esport en general no s’ha de barrejar amb la política, però casualitat o no, aquesta cita sempre es fa des del poder i és des d’aquest mateix poder que sempre es transgredeix la regla, interessant no?

Hi ha alguns il·lusos que es vantaven tot just fa quatre dies com aquell que diu, de què l’extrema dreta havia desaparegut, que només quedaven grupuscles residuals…

Res més lluny de la realitat, l’extrema dreta estava amagada, esperant el seu moment, quan els hi bufen vents contraris sempre decideixen fugir de la superfície i esperar temps millors…

Abans de començar voldria deixar clar, que la fotografia que encapçala l’escrit no hi té res a veure, és una de tantes que he fet jo.

Portem des de la declaració de la independència posposada, cremant tones i tones de petroli o si voleu una expressió més generalitzada, fent volar coloms a tort i a dret… ja està bé si us plau!!

Si no fos perquè ja els he vist de tots colors i hi ha poques coses que em sorprenguin, hagués quedat astorat de veure la porcada que ha fet el govern de Madrid.

Però ja fa molts anys que he deixat de creure en l’honestedat dels dirigents del PSOE, que ni és socialista ni és obrer, simplement és espanyol… i de PODEMOS que en podem dir? Doncs simplement que va a remolc del soci majoritari…

Si tota aquesta colla de polítics que varen assistir al famós sopar de l’IBEX35 tinguessin un mínim de vergonya (vergüenza torera que dirien els mitjans castellans), ja haurien dimitit en bloc.

Ja em perdonareu, però darrerament estic en un estat d’ànim difícil de catalogar, no pas per afers personals, sinó més aviat pel caire que està agafant el món en el qual estem condemnats a viure.

Un estat d’ànim deia, que va des de la proximitat a l’estat depressiu al sentiment rebel més radical. Parlava en el primer paràgraf del caire que està agafant el món, quan per ser un xic més exacte, hauria d’haver dit el caire que fa dècades s’arrossega per aquest el nostre món, el primer món, que ens deien quan érem canalla, un món, que als que ens sentim encara d’esquerres se’ns fa cada cop més i més fastigós i aquest estat de fastigueig, encara s’accentua més veient la renúncia absoluta de la presumpta esquerra europea, que s’ha plegat a la voluntat del capitalisme més ranci i més salvatge.

Vull llençar la meva mirada lluny o pot ser no tant, perquè tot és relatiu, la vull fixar altre cop cap a l’any 2017, sí, cap a l’octubre de 2017, quan no vàrem estar capaços d’assolir l’objectiu fixat.

Va ser per por? Per excés de confiança en els nostres polítics? De fet, jo encara estic decebut i emprenyat amb mi mateix per haver estat tan ingenu i haver-me cregut que feien tot el possible per assolir la independència i amb ella la desitjada república, crec que no ens van dir la veritat o si més no, no tota.

Avui m’endinsaré en un terreny amb molts entrebancs i que segur que faré enfadar a alguns amics i coneguts, no analitzaré però la trencadissa del govern català, ho faré en un altre moment.

Fa molts anys, que ens estan entabanant o si més no ho intenten, dient-nos a tort i a dret que això d’esquerres i dretes és una cosa antiga, fins i tot alguns han gosat a dir que això està passat de moda.

El cert és que res més lluny de la realitat, les dretes, aquells que ostenten tot el poder: econòmic, de control de mitjans… existeixen i tant que existeixen!! I les esquerres us preguntareu? Sí, també hi són, afeblides i desorientades, però de moment encara no han desaparegut.

Diuen que la història té tendència a repetir-se cíclicament i en certa manera ho fa, no pas de manera exacta, ja que el pas del temps és un fet evident, però sí molt semblant.

No sé si és una passió, una dèria o simplement és un vici adquirit amb el pas dels anys, però sovint faig comparació d’èpoques diferents, però amb uns indicis que et porten a intuir resultats o conseqüències pràcticament iguals.

Sé que vaig dir en el darrer escrit de l’any, que no havia parlat de política i que ho deixaria pel següent, que intentaria que fos abans d’acabar l’any o tot just començar el proper, però us he de confessar que m’ha fet veritable mandra.
Mandra, perquè els meus pensaments tenen molts fronts oberts, vistos els esdeveniments que es van succeint i mandra també de contradir els activismes de sofà.
Miraré d’ordenar els diferents fronts i provaré fer-ho ben fluid o tot el que en sigui capaç. Continua llegint →