REFLEXIONS D’UN VELL REPUBLICÀ

Ja em perdonareu, però darrerament estic en un estat d’ànim difícil de catalogar, no pas per afers personals, sinó més aviat pel caire que està agafant el món en el qual estem condemnats a viure.

Un estat d’ànim deia, que va des de la proximitat a l’estat depressiu al sentiment rebel més radical. Parlava en el primer paràgraf del caire que està agafant el món, quan per ser un xic més exacte, hauria d’haver dit el caire que fa dècades s’arrossega per aquest el nostre món, el primer món, que ens deien quan érem canalla, un món, que als que ens sentim encara d’esquerres se’ns fa cada cop més i més fastigós i aquest estat de fastigueig, encara s’accentua més veient la renúncia absoluta de la presumpta esquerra europea, que s’ha plegat a la voluntat del capitalisme més ranci i més salvatge.

Continua llegint

AMB LA MIRADA CAP AL 2017 I L’ESPERANÇA EN EL FUTUR

Vull llençar la meva mirada lluny o pot ser no tant, perquè tot és relatiu, la vull fixar altre cop cap a l’any 2017, sí, cap a l’octubre de 2017, quan no vàrem estar capaços d’assolir l’objectiu fixat.

Va ser per por? Per excés de confiança en els nostres polítics? De fet, jo encara estic decebut i emprenyat amb mi mateix per haver estat tan ingenu i haver-me cregut que feien tot el possible per assolir la independència i amb ella la desitjada república, crec que no ens van dir la veritat o si més no, no tota.

Continua llegint

TAL COM HO VEIG

Avui m’endinsaré en un terreny amb molts entrebancs i que segur que faré enfadar a alguns amics i coneguts, no analitzaré però la trencadissa del govern català, ho faré en un altre moment.

Fa molts anys, que ens estan entabanant o si més no ho intenten, dient-nos a tort i a dret que això d’esquerres i dretes és una cosa antiga, fins i tot alguns han gosat a dir que això està passat de moda.

El cert és que res més lluny de la realitat, les dretes, aquells que ostenten tot el poder: econòmic, de control de mitjans… existeixen i tant que existeixen!! I les esquerres us preguntareu? Sí, també hi són, afeblides i desorientades, però de moment encara no han desaparegut.

Continua llegint

UN VIATGE EN EL TEMPS

Diuen que la història té tendència a repetir-se cíclicament i en certa manera ho fa, no pas de manera exacta, ja que el pas del temps és un fet evident, però sí molt semblant.

No sé si és una passió, una dèria o simplement és un vici adquirit amb el pas dels anys, però sovint faig comparació d’èpoques diferents, però amb uns indicis que et porten a intuir resultats o conseqüències pràcticament iguals.

Continua llegint

ELS TEMPS QUE VIVIM

Sé que vaig dir en el darrer escrit de l’any, que no havia parlat de política i que ho deixaria pel següent, que intentaria que fos abans d’acabar l’any o tot just començar el proper, però us he de confessar que m’ha fet veritable mandra.
Mandra, perquè els meus pensaments tenen molts fronts oberts, vistos els esdeveniments que es van succeint i mandra també de contradir els activismes de sofà.
Miraré d’ordenar els diferents fronts i provaré fer-ho ben fluid o tot el que en sigui capaç. Continua llegint

11 DE SETEMBRE, DIADA DE LLUITA I REIVINDICACIÓ NACIONAL

Com cada any per aquestes dates, els unionistes engeguen la polèmica habitual, que enguany quedarà de moment, difuminada perquè els actes oficials s’han suspès per culpa de les pluges o més ben dit, s’ha ajornat fins demà quan finalitzi la manifestació i que segurament aprofitaran aquests talibans de l’Espanya unida, per revifar la polèmica i la tensió, tot estripant-se les vestidures i fent la comèdia habitual de la crispació.

Tota aquesta gent, tenen l’obsessió malaltissa d’apropiar-se de tot i a la vegada mirar de desnaturalitzar-ho, m’explicaré una mica que em sembla que tot plegat queda un xic ambigu.

Es volen atribuir la representació del nostre País i les urnes els desmenteixen de manera continuada, a part que volen fer creure que la nostra llengua és el castellà i que el català és cosa de quatre eixelebrats…

Confonen expressament i amb tota la seva mala llet, que l’11 de setembre sigui data festiva, amb què sigui un dia de festa i celebració, i jo, com cada any, els hi miro de fotre barres avall que la Diada és una jornada de lluita i reivindicació Nacional.

Tot i que probablement ens hauríem de plantejar, si hauríem de portar (també) la jornada de lluita i reivindicació Nacional al dia 1 d’octubre, dia històric per a tots els independentistes catalans, malgrat que només aconseguíssim una fallida declaració d’independència i de República Catalana.

Però la lluita continua, tot i que serà un camí molt més llarg del que alguns ens van voler fer creure.

Manel Mayor                                          10 de setembre de 2019

EL PREU DE GOVERNAR

Han passat dos mesos de les eleccions al parlament espanyol i aquella esperança d’un govern de coalició d’esquerres, ja gairebé s’ha esfumat per diverses raons i l’horitzó s’ha anat enfosquint.

La principal raó de totes, crec jo que és la mateixa debilitat del partit socialista vers els poders fàctics de l’estat, sí, aquells que a simple vista no es veuen però que tots sabem que són allí.

Hi ha també les pressions del gran capital europeu, als quals no els hi fa cap mena de gràcia que els de “Podemos” arribin a ser presents en un govern de coalició amb els socialistes.

Al PSOE ja sabem que el tenen agafat per allà on fa més malt i que farà tot allò que dictin els de l’Ibex-35 i les forces econòmiques que posen i treuen governs, estatals, autonòmics, municipals… només cal veure els moviments que es varen fer a l’ajuntament de Barcelona.

Ara només ens caldrà veure qui cedirà a les pressions que està fent el president Sánchez, per aconseguir ser investit president aquest mes de juliol.

Manel Mayor                              29 de juny de 2019

 

MENYSPREU MAJÚSCUL

Si hom no té intenció de manipular o directament en fotre’s dels altres, el que ha de fer és no treure de context l’afer que s’està tractant i això val tant per una informació, una opinió, un moble, una obra d’art, un senyal d’identitat…

Sí ja sé que he començat fort però és que en aquest afer no puc ser gens ni mica diplomàtic, ja que em sembla una tremenda presa de pèl, que es vulgui fer callar el rebuig que ha generat en una part important del municipi la retirada barroera d’un senyal d’identitat, una icona del nostre Sant Feliu, diria jo, sí, m’estic referint a l’arc que hi ha a la fotografia que encapçala l’escrit.

Em sembla que treure del seu context històric l’esmentada figura, posant-la dins una jardinera, passa de ser una presa de pèl a una tremenda indecència, ja que menystenir els conciutadans i la història, passa de ser una anècdota a un greuge majúscul i els ciutadans que discrepem de l’obra de govern per dir-ho d’alguna manera, ens mereixem un mínim de respecte.

Manel Mayor                                     07 de Maig de 2019

ABAIXAR IMPOSTOS?

Avui vull dir-hi la meva respecte a aquest missatge tendenciós de la dreta sobre el fet d’abaixar els impostos, aquest missatge populista i mentider, que fa creure als incauts menys afavorits que això és una bona mesura, en realitat el que pretén és estalviar-se de pagar (els rics) per unes prestacions per a tots i fer-les desaparèixer, perquè com que ells es poden permetre el luxe de pagar-les no els perjudica.

Segons la meva opinió, perquè no m’agrada parlar de veritat, ja que cadascú té la seva, uns impostos són cars o barats depenent de la quantitat de serveis que presta la respectiva administració pública i no pas de l’import que representa per a cada ciutadà, ja que quan parlem de la societat d’un país, un municipi, una comarca… parlem de tota la societat, no només d’una part.

Estic segur que la majoria dels que llegireu aquestes quatre ratlles ja n’esteu convençuts i els que tireu una mica més cap a la dreta no ho acabareu de veure tan clar, però si faig rumiar a algun despistat, ja em dono per satisfet, a part que dir-hi la meva en aquest tema ja em satisfà.

Manel Mayor                                       03 de maig de 2019

UNA MICA DE LLUM

Abans de començar a fer l’anàlisi del que vaig escriure ahir, he de dir que en veure els primers escrutinis provisionals vaig respirar fondo i em va passar una mica aquella angúnia i tal com es podia entreveure al tripartit fatxa no li quadraven els números.

Tal com podeu apreciar, a la fotografia ja hi apareix una mica de claror o sigui una mica de color però no pas gaire, ja que al pacte PSOE-C’S sí que li surten els números.

De moment els taronges encara embriagats d’èxit neguen que vulguin pactar amb els socialistes, però aquells que menteixen més que no pas enraonen no són pas gaire creïbles…

Tant de bo es formi un govern d’esquerres i tota aquesta extrema dreta quedi relegada a l’oposició, no, no crec que ERC entri a govern, perquè segons la meva opinió, no interessa ni als uns ni als altres per l’enorme pressió que els hi significaria, però podrien arribar a acords puntuals.

El temps ens dirà si el panorama s’aclareix més, de fet per desitjar-ho que no quedi, ah i espero no haver-vos posat la por al cos amb el meu escrit d’ahir.

Manel Mayor                                    29 d’abril de 2019