Després d’un mes de confinament i més veient les irresponsabilitats governamentals, ja comencen a sortir els efectes col·laterals, angoixa, mala lluna i estat no depressiu, però gairebé.
Espero que els meus mals presagis no es complexin, però per mala sort o perquè normalment l’encerto… em temo que no m’equivocaré pas massa.
D’això ja en vaig parlar o ho vaig fer com de passada en el primer o en un dels primers escrits en què he parlat d’aquest virus tant torracollons i persistent.
Ens expliquin els sopars de duro que vulguin, la sensació o els neguits s’estan disparant, ja que tothom té present el que va passar a Itàlia per anar de sobrats.
Si per culpa de tots aquests disbarats tornem enrere, les conseqüències seran del tot imprevisibles, ja sigui l’augment altre cop dels infectats o el neguit i els estats d’angoixa profunda o tot plegat.
Jo també sóc del grup d’alta vulnerabilitat, malaltia crònica de pulmons, infart força recent, fa un xic més d’un any, tot i que em varen deixar seminou, he de prendre medicaments per sempre més i veient que som els primers que ens vam confinar i que serem els darrers a sortir-ne…
No és gens estrany que ens esverem en veure gent insolidària i governants irresponsables, que estan fent el possible perquè això s’allargui sine die.
En aquest estat d’angoixa s’hi barregen els sentiments solidaris i els egoistes i suposo que segurament, un dia de pluja com avui augmenta les sensacions diguem-ne pessimistes.
Manel Mayor 13 d’abril de 2020