No sé si és per aquesta calor tan fora de lloc o perquè els anys pesen i et rebreguen, el cas és que he deixat anar la meva memòria cap a la infantesa i preadolescència.

Sí, aquella època que en determinats moments recordo en blanc i negre, rodejat de sotanes negres de capellans i hàbits de monges, barrejats amb uniformes verds de guàrdies civils i grisos d’aquella policia militar de tan mal record, sense oblidar-nos de la secreta, que quan veies algú desconegut amb americana i corbata, se t’encenien totes les alarmes.

Eren temps en què tot estava prohibit, diaris i llibres censurats… Temps de Nodo i d’exaltació del dictador, dels exèrcits i dels militars, temps de l’enorme dominació del clero, en què els capellans decidien el destí de la gent i els que anaven armats atemorien a la pobra gent que no era addicte al règim, que així es deia aleshores.

Eren temps de cara al sol i parenostres, sense oblidar-nos del mes de Maria; eren temps de gran manipulació i encotillament del pensament, no fos cas que  penséssim per nosaltres mateixos.

Només senties i et deien, vigila amb qui parles, vés amb compte amb el que dius i no me’n voldria oblidar: tot era pecat… maleïts capellans.

Manel Mayor                                     16 de maig de 2022