ADÉU ISIS

2013-05-10-061_1

Sé que molts, ho trobareu exagerat, això que escriuré, fins i tot n’hi haurà alguns, que pensaran, ui, a aquest, l’hi falta un bull, però, els que teniu animals i els estimeu, segur, que ho entendreu.

Ja fa molts anys, vaig ser testimoni d’un fet per mi i en aquells moments, realment extraordinari. Es tractava d’un home esquerp, talment un alarb, avar en paraules i en somriures, de fet, tremendament avar, en exterioritzar qualsevol sentiment… El fet, és que estava assegut en una cadira de balca, d’aquelles baixes, al costat d’un dels seus gossos, molt vell per cert, que estava agonitzant i ell, tant dur tant esquerp… Estava plorant com una criatura, desconsoladament i jo, ben jove per cert, me’n vaig adonar, del molt que es poden arribar a estimar, aquest animals fidels.

Tots aquests fets, em venen a la memòria, mentre les llàgrimes em regalen cara avall, sense aturador, doncs aquest vespre, ha mort la meva gossa, molt velleta ella, doncs ja tenia disset anys i tot i que saps i n’ets plenament conscient, que aquesta vida s’ha d’acabar d’un moment a l’altre, el dolor és gros, perquè aquests animals, es fan estimar i molt.

De fet, són molts anys de convivència i arriba un moment, en què es converteix en un membre més de la família. Era manyaga i l’hi agradaven moltíssim les moixaines, era inquieta, intel·ligent… En fi, era un ésser que es feia estimar, sé que la trobaré molt a faltar, de fet, ara mateix, ja la trobo a faltar i renoi, les llàgrimes, ja em tornen a regalimar galtes avall, per tan, ho deixaré aquí, Isis, no t’oblidarem mai.

 

Manel Mayor                                             26 de gener de 2015