Feia molts de dies, que no em posava al davant del teclat, per expressar les meves opinions, els meus pensaments i els meus sentiments, no sabria pas dir-ne exactament el motiu, crec que no n’és pas un de sol, més aviat, jo diria que és un cúmul de circumstàncies, que m’han tingut ocupat en altres menesters, això afegit, al fet que quan fa alguns dies que no ho fas, t’agafa com una mena de… no sabria dir, si de mandra o d’un cert temor a posar-t’hi, per manca d’idees o per por de quedar en blanc.
Ja que avui és dissabte de Carnaval i hi ha un cert relaxament, he decidit aprofitar-ho, per deixar-me anar i a veure què en surt. He de dir, que m’he fet el ferm propòsit, de no fer crítica municipal, ja que considero que en aquestes dates, no seria pas gens seriós i seria prendre-li la feina al Gran Carnestoltes.
El que sí que em ve de gust, aprofitant el relaxament, és fer unes quantes reflexions, no sé si íntimes, però que en tot cas, no han de ser amagades, ni tancades amb pany i forrellat al meu interior.
Com molts dels que em llegiu sabeu, ara ja fa cinc anys que se’m va manifestar o va sortir a l’exterior, una malaltia crònica, que em va canviar radicalment la meva vida, un cop superats els dos períodes d’internament hospitalari, va començar l’odissea de descobrir, quina malaltia era la que m’afectava i un cop esbrinat, el metge em va dir, que no tornaria a treballar mai més, que els esforços físics s’havien acabat…
La trompada moral que em va significar, va ser de dimensions considerables, de fet, avui puc afirmar, sense cap mena de temor a equivocar-me, que sense el suport d’amics de debò i el de la família més propera, no hauria estat capaç de superar-ho.
Hi ha una dita i de fet és del tot real, que diu, que quan et venen mal dades, és quan veus els amics de debò i que malauradament, disminueixen considerablement en nombre… i en canvi, jo puc afirmar que m’han sortit els amics esperats i aquells que no hi comptava gaire, pel fet, que la feina i el dia a dia, ens havia allunyat, més que res físicament, doncs he pogut notar el seu suport, en uns moments molt complicats per mi.
Puc considerar, que amb aquesta quantitat d’amics, sóc enormement ric, doncs els diners, no em preocupen pas gaire, doncs crec, que només ens calen els necessaris per subsistir, malgrat que molts em considerin un somiatruites, estic plenament convençut del que dic i és per això, que he volgut mostrar el meu agraïment, a tots el meus amics, als que hi son i els que ja ens han deixat, sense ells, no hauria estat capaç de superar-ho.
Manel Mayor 14 de febrer de 2015