Fa temps, jo diria que en la màxima efervescència del moviment independentista i per tan molt engrescat, vaig escriure que ens ho havien pres tot, fins i tot la por, aquella que durant tants anys vàrem dur agafada al subconscient, al cos i gairebé a l’ànima i que per tan alliberats d’aquella rèmora ens sentíem forts per lluitar pel nostre alliberament, forts però no beneits ni superbs.

Eren temps per recordar que el seny no era pas covardia, sinó que era prendre les armes adients per lluitar contra un enemic molt poderós, no eren armes corrents però, eren les armes de la raó, la paciència i la tossudesa, que ben emprades ens havien de dur cap a la victòria.

Aquesta nostra lluita però, també ens demana sacrificis i pot ser també que el camí sigui més llarg del que voldríem i del que ens diuen els més agosarats, en aquests moments només hem vist el principi dels obstacles que ens irem trobant, ja sabíem però que el camí no seria gens fàcil i que arribat el moment ens l’hauríem de jugar.

Ja sabem que hi haurà gent que s’espantarà i amb això juga també l’adversari, tenir por és ben legítim i n’hi ha que fa temps que en tenen i han començat a no veure-ho clar, fins i tot algú ja fa un temps em va preguntar: bé i tu que estàs disposat a jugar-t‘hi? I jo ben convençut vaig respondre que tot, ja que considero que la por individual que tinguem tots plegats, l’haurem de minimitzar serrar les dents i tirar endavant.

N’hi ha també, que volen posar el carro davant dels bous i la meva modesta opinió, és que no caiguem en els mateixos errors que ens varen dur a la derrota el 39 o sigui que fem primer la revolució i si és revolució, serà de baix a dalt i llavors estarem en condicions de fer veritable política social, ja que haurem assentat les bases d’una república basada en la igualtat de drets, en la que serem ciutadans i no súbdits, mentrestant la lluita social, malgrat que no l’hem de deixar de fer, sense els suports adients resulta força estèril…

Manel Mayor                                      09 de juliol de 2017