Després de donar-hi moltes voltes, per fi m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre tu, Margarita.

He triat aquesta fotografia de quan érem petits, perquè són els temps que vàrem compartir més coses.

La teva mort sobtada no me la podia esperar de cap de les maneres, tot i que ja feia un bon grapat d’anys que la teva salut era diguem-ne delicada, de fet ho portaves força bé, sí, ja ho sé, alguns em diran que d’ençà que en Josep… la mort d’en Josep va ser un cop molt dur, però tu dins d’aquella fragilitat hi amagaves una gran força.

Una força que coneixien i que de fet sempre coneixeran tots els teus amics i amigues i que deixaves emergir fent moltes coses, deixant aflorar la teva generositat a cada moment i sobre tot parlar i no parar.

Nosaltres vàrem ser molts anys veïns i en la nostra infantesa vam compartir moltes coses, de fet en molts moments et comportaves com la meva germana gran, de fet t’hi has comportat en certa manera gairebé sempre, en els meus ensurts greus de salut, sempre m’has fet costat, amb en Josep mentre va ser entre nosaltres i la darrera, ja tota sola, portant aquells ànims tan necessaris quan hom passa un mal tràngol…

Te n’has anat sense fer fressa, com aquell qui diu, de puntetes, com tal de no molestar…

Segurament no m’ha sortit l’escrit que tu et mereixeries, però en aquests moments no he estat capaç de fer-ho millor.

Adéu Margarita, el teu cos ens ha deixat, però tu continuaràs al cor d’aquesta legió d’amics, entre els quals naturalment també m’hi compto.

Nota: Els pixelats són per protecció de dades.

Manel Mayor                                  24 de setembre de 2019