Ja fa nou llarguíssims anys que ens vas deixar, nou anys sense poder gaudir de la teva companyia, de les teves rialles, de les ganes de viure que sortien dels teus ulls, de la teva senzillesa… fa nou anys ja, que no podem gaudir d’aquelles converses sense fi, en les quals polemitzàvem incansablement, però que gràcies o per culpa dels nostres esperits de caràcter polític acabàvem posant-nos d’acord.

Malgrat el pas dels anys, continues ocupant un lloc preferent en els meus pensaments.

Aquest any arribo tard, molt tard  a la nostra cita anual i espero, de fet n’estic segur que m’ho perdones. De fet el meu retard ve motivat per la mort d’una amiga de la meva infantesa, la qual m’ha ben destarotat i ja en parlaré en profunditat en un altre moment.

Sé, i això ho he dit algun altre cop, que els que em coneixen les meves conviccions i les meves creences, trobaran la mar d’estrany que tingui aquestes converses atípiques amb tu, jo hi trobo o més ben dit, em cal explicar que és la manera amb la qual sóc capaç d’escriure sobre tu o és com m’hi he acostumat, segurament perquè el meu subconscient es nega a admetre la teva pèrdua.

Ho deixo aquí, perquè l’emoció m’aclapara i les llàgrimes comencen a entelar-me els ulls.

Manel Mayor                                        19 de setembre de 2019