Tal com em deia un company de la nostra colla castellera, qui ens havia de dir, que aniríem al País Basc a fer castells i encara menys essent una colla de nova fornada, una colla en formació, que encara no té un any de vida i no és pas per fer-ne propaganda, però n’he de dir el nom: “Els castellers de les Gavarres”.

Encara recuperant-me de les emocions viscudes, en un viatge que segur que deixarà en tots nosaltres un pòsit de satisfaccions i emocions úniques, emocions de comprovar la complicitat de dos pobles amb un mateix objectiu, la fusió per unes hores de cultures tan dispars, que demostren a les ments tancades que la cultura és per compartir-la.

Emocionant també va ser veure l’esclat de joia d’aquells homes i dones, en veure la seva ensenya, la seva estimada i venerada ikurriña, que emergia dalt de tot d’un pilar de quatre, com igualment van aplaudir amb molt d’entusiasme i complicitat l’estelada, tal com varen aplaudir l’execució de tots els castells, dels que ens queda la satisfacció d’haver-los descarregat tots.

Encara tinc a les retines, multitud d’imatges noves, assimilades en un temps molt breu però a la vegada molt intens, retinc encara la satisfacció per l’hospitalitat i la bona acollida que ens han dispensat i sobretot amb moltes ganes de tornar-hi, com segurament així serà.

Manel Mayor                                                         22 de juny de 2016