Aquestes meves reflexions, segurament són coses de l’edat, que tots plegats quan ens acostem als setanta, ens agafa com una mena de pressa per fer coses i una mena d’angúnia o de por de no poder-les fer totes.

Recordo que quan estàvem confinats vaig comentar que ens afectaria psicològicament i ha estat així, en menor o major mesura ha passat.

Me n’adono que aquesta pandèmia dels pebrots m’ha canviat la vida i ara em toca fer l’esforç de lluitar contra aquesta situació, tot i que tal com van les coses, podria ser que tornéssim enrere molt a pesar nostre i llavors serà un sant tornem-hi que no ha estat res.

Així i tot, espero gaudir de la tardor, passejant, badant i fent alguna fotografia que altra, encara que m’envaeix l’angoixa de tenir una mena d’espasa de Dàmocles al damunt, que agafant la forma de pandèmia ens enviï altre cop cap al confinament.

Ja ho sé, no semblo pas jo, que sóc de tarannà optimista i normalment sempre positiu, però els fets i el comportament de l’entorn no em conviden pas a mantenir aquest comportament natural meu.

Espero no encomanar-vos el meu pessimisme, que espero que sigui transitori… miraré de canviar el meu estat d’ànim escoltant música, perquè si ho miro de fer veient els desastres que continua fent la directiva de can Barça… segur que no en podré sortir.

No me n’he pogut estar i he hagut de deixar anar una mica de la meva ironia ganxona.

Manel Mayor                                              11 d’octubre de 2020