El fet d’anar caminant per la vida, ens forneix de sorpreses contínues, algunes de prou agradables, d’altres que no tant i fins i tot alguna que altra de força poca-solta; de ben segur que deu ser una de les gràcies d’anar viatjant pel nostre món, a voltes només pel que envolta el nostre univers particular.

Com deia un savi antic, només arribarem a assolir els nostres objectius, si som capaços de ser prou perseverants i no abandonem al primer entrebanc, cada cop que caiguem, hem de ser prou valents per tornar-nos a aixecar, només així arribarem a ser prou forts i capaços.

Sí, ja ho sé bé prou, n’hi ha que fan tot el possible per fer drecera i passen per damunt de tot allò (i de tothom) que els hi fa nosa, però és molt evident que aquest no és el camí, l’honestedat és el millor camí per molt que ens porti a fer marrada, encara que no sigui el més habitual.

Ostres!! Me n’estic anat pel cantó filosòfic, deu ser aquest coi de calor enganxosa i això que em passo el dia fugint del sol, això darrer ho aclareixo, no fos cas que penséssiu que he patit una insolació descomunal i he perdut els trucs, encara que sigui de forma temporal i estic desbarrant sense solta ni volta.

Manel Mayor                                                           21 de juliol de 2016