Estic inquiet, anguniós i tal vegada una mica emprenyat, aquestes són algunes de les sensacions que em deixa la gestió de la pandèmia, les explicacions de metges i científics, les informacions dels mitjans i el comportament d’alguns i no només dels joves.

Pel que fa als que hi entenen, si més no teòricament, cada cop que surten als mitjans de comunicació ens diuen una opinió diferent i molt de cops contradictòria amb l’anterior manifestada.

Els mitjans de comunicació pla, i no crec que sigui del tot culpa seva, perquè amb la facilitat que canvien de parer els metges i els polítics, s’han de fer un veritable embolic. En el que sí, que crec que en fan un gra massa és en donar credibilitat a les dades i els números que els hi donen des de Madrid, sense contrastar-los minuciosament.

Pel que fa a la gestió a Catalunya, essent benèvol, diria que no ho estan fent bé del tot, sobretot que sembla que només existeix Barcelona o per ser una mica més exactes, és del gènere estúpid basar-se només en una urbs com la capital de Catalunya i el cinturó metropolità i no tenir en compte que la resta del país té infinitament menys habitants per metre quadrat…

Com diria en Peyu, sembla que a comarques no existim o que se’ns vegi com un pessebre i no sé pas que és pitjor…

Crec que tot això es mereix una reflexió o dues…i no només per part dels més desfavorits i dels més joves que s’emporten totes les crítiques, sinó tota aquesta colla de pocavergonyes que remenen les cireres i es pensen que estan per sobre del bé i del mal.

Manel Mayor                                       07 de novembre de 2020