Si no hi ha res estrany, aquesta mateixa tarda tindrem President, amb aquestes paraules, tancava el meu escrit d’ahir, i evidentment ja tenim Molt Honorable, a manca de la investidura, que si no hi ha res de nou, es farà demà.
No m’he pas posat a escriure per remarcar aquest fet, sinó que ho faig, per expressar la meva modesta opinió sobre el debat d’investidura.
Deixaré pel final a C’S i PP, que al cap i a la fi, tampoc han sorprès a ningú i a mi tampoc. Voldria remarcar la manera de fer del senyor Miquel Iceta en aquest debat, que malgrat les discrepàncies profundes en alguns temes, d’altra banda molt evidents, em va agradar el seu to i les seves maneres o les seves formes i el seu to, per ser més precís, cosa que demostra que en política com en altres facetes de la vida, la bona educació no està renyida amb la discrepància.
M’agradaria destacar també, la molt bona impressió que em va causar el discurs d’Anna Gabriel, no em va sorprendre, perquè algú i no en diré el nom, que està en el grup parlamentari de Junts pel Sí, ja me n’havia fet cinc cèntims de la seva capacitat oratòria i haig d’admetre que ho va fer molt acuradament, perquè el discurs de la diputada de la CUP, va ser estètic, coherent, respectuós i amb una molt bona execució.
El to del senyor Franco Rabell, en canvi, no em va agradar gens, el vaig trobar crispat, volent donar lliçons i amb un cert aire de menyspreu; segurament està molt emprenyat per l’acord final, que ha fotut enlaire les seves previsions electorals. Em sap greu haver-ho de dir, perquè al cap i a la fi es tracta d’un grup parlamentari d’esquerres i com sap tothom, jo sóc d’esquerres des de sempre. Voldria humilment fer-li un apunt, aprengui a diferenciar l’activisme polític del fer de polític.
El senyor Garcia Albiol, com deia al principi, no va sorprendre a ningú, va fer com en ell és habitual, de la desqualificació una norma, del menyspreu un estil i del ridícul oratori una manera de fer, tot això amanit amb unes amenaces fatxendes de caràcter autoritari, que a mi em van recordar èpoques passades.
La senyora Arrimadas, que ha demostrat que té la mateixa grapa fent de parlamentària, que jo jugant a tenis, ha farcit el seu discurs per anomenar-lo d’alguna manera, d’improperis i de desqualificacions, presentant-se com a la salvadora del món, tant és així i perdoneu-me l’atreviment, que la vaig qualificar la “Capitán Trueno”, per allò del “Santiago i cierra España”, en fi, ara que sembla que allò de ser víctimes del franquisme la seva família, ja no és tant clar, segons corre per la xarxa, li recomanaria menys prepotència i més cultura.
Manel Mayor 11 de gener de 2016