Avui tot dinant, tot i que no paro gaire atenció als espots publicitaris, ho he fet en un que té la intenció de conscienciar-nos de la gravetat de l’estat dels refugiats de la guerra de Síria i m’ha sortit aquesta expressió de l’ànima: potser que esteu fent tard!

Tots els que teniu la paciència de seguir-me en aquest bloc i llegir les meves reflexions i segurament algun disbarat que altre,  sabeu que no és pas el primer cop que parlo del tema.

Aquest terrible drama dels refugiats, és producte directe de l’enorme hipocresia de l’alta política europea, ja que ha estat mirant cap a un altre cantó, d’ençà que va començar la sagnant guerra de Síria, sí, quan encara només era la criminal matança del govern de Baixar al-Assad, però és clar, implicar-se en aquest conflicte a on no hi havia petroli en joc, era demanar massa, resultava més senzill fer l’orni, fer veure que no passava res, no fos que el gegant rus que és el seu principal aliat s’emprenyés…

I va començar el terrible èxode de milers de refugiats que fugien de la barbàrie de la guerra, però les grans eminències de l’alta política mundial, no varen valorar la magnitud de la tragèdia i es feien els milhomes en grans declaracions de solidaritat, volent a més a més posar en evidència als més reticents a acollir a aquesta gentada… fins que la casualitat o no, els hi dispara les alarmes i decideixen fer la crida de la por i decideixen confinar a tota aquesta gent que fuig, a Turquia, permeteu-me la ironia macabra, l’exemple de democràcia i solidaritat continental.

Sé que no és políticament correcte, però ho havia de dir, com també manifestar que no han après res de l’èxode de refugiats del nostre país que fugien cap a França cercant la llibertat fugint del feixisme i que en arribar al país veí es van trobar confinats en camps de concentració.

Manel Mayor                                                   29 de novembre de 2016