EL FINAL DEL CAMÍ

1095093_554103377984529_126818546_n

La distància entre la vida i la mort, és molt curta, cosa que se’ns fa ben evident, en els casos que ens afecten més de prop. El passar d’un cantó a l’altre, molt de cops és fruit de la casualitat, d’un cúmul de circumstàncies… I fins i tot en alguns casos de la voluntat expressa del finat.

En la nostra cultura de l’estimació, la mort d’un esser estimat, se’ns fa molt feixuga i ens comporta una enorme tristor, fins i tot ens produeix un enorme desconcert i desorientació, en el cas que aquesta hagi estat una mort sobtada.

Crec que és evident, que l’amor és la nostra grandesa i alhora la nostra feblesa, és tant gran la nostra capacitat d’estimar, que sovint oblidem, que la vida té un principi i un final i que aquest és la mort.

Quan hom arriba a una certa edat, ja ha vist, que en aquell camí que va començar l’aventura de la vida, l’han anat abandonant amics de la infantesa, de la joventut i de l’edat adulta, coneguts de tot temps i familiars diversos. Per tots hi ha hagut disgust i tristesa, per uns més que per altres, com d’altra banda no deixa de ser normal, a alguns se’ls recorda contínuament, a d’altres només de tant en tant, però tots deixen un pòsit que t’ajuda a ser un xic millor.

Si, ja ho sé, es fa ben evident que estic nostàlgic i que m’envolta una certa tristor, no en va, aquesta setmana ha estat força cruel. Primer, aquest diumenge, moria sense solta ni volta, un meu nebot de tan sols trenta-set anys, una mort amb traïdoria, d’aquelles que et deixen completament descol·locat i per acabar-ho d’adobar, dimarts un veí de la infantes, un veí dels d’abans, amb qui es compartien els jocs, les bretolades…  Aquest si de malaltia sabuda, però també et deixa tocat.

Però malgrat tot això, quan has recorregut una bona part del trajecte de la vida, li has perdut tota la por que li havies tingut a la mort, doncs te’n adones del tot, que només és el final del camí.

 

Manel Mayor                                                      21 d’Agost de 2014