Els que som fills de Sant Feliu i ja tenim una certa edat, tenim una estimació especial pel nostre passeig, un passeig admirat i envejat per la gent dels voltants, de les poblacions veïnes, vull dir… és un espai privilegiat, ni arran de mar, però tampoc massa lluny, amb una bona amplitud per passejar, per badar i fer la xerrada, amb companys, amics i coneguts, lloc ben assolellat… i amb bones ombres, gràcies als seus majestuosos plàtans.

Com he deixat dit al paràgraf anterior, els que som de Sant Feliu de tota la vida i els que ens hem criat per aquesta part de la nostra població, ens estimem molt aquest el nostre passeig, segurament que fins i tot una mica més que els altres, i em refereixo tant al Passeig del Mar com al Passeig dels Guíxols… però anem per parts, em referiré primer al Passeig del Mar, ja que és el més llarg i el més majestuós.

De marrec, aquest indret formava part dels meus camps de joc i fins i tot el fèiem servir de camp de futbol, això els dies feiners, els diumenges…el nostre passeig es vestia de gala, per acollir grans i petits, joves i vells, i fins i tot rics i pobres, que envaïen aquest espai, per passejar uns, aprendre a anar en bicicleta els més menuts, per ballar sardanes quan s’esqueia uns altres, fer petar la xerrada uns quants més i tots…a  lluir les robes de diumenge…ah, me’n descuidava, també hi havia el ritual d’anar a fer el vermut… al Casino dels nois, al Casino dels senyors, a l’sport, a can Peric i tot això sense moure’s del passeig i els seus voltants, només per parlar del moviment dels matins.

Havent dinat, tarda de cinema i a la mitja part, a passejar pel Passeig del Mar, ja ens tens mainada, adolescents i jovenalla, gaudint d’aquest espai incomparable, fins al moment de tornar a entrar cap al Catalunya – el “Novedades” li van fer posar els franquistes, però per nosaltres va ser sempre el Catalunya- i en acabar, altre cop a fer quatre volts, cap a veure els resultats del futbol i cap a sopar.

El Passeig dels Guíxols era el complement, principalment a l’estiu i els diumenges als matins. El més bonic d’aquest tall de passeig, eren els seus parterres, sempre amb flors, donant la sensació d’estar al mig d’un jardí, això i que era i és el passeig del Casino dels nois. Per la Festa Major, al costat d’aquest jardinet, assegut a la terrassa del casino, escoltava el concert de festa major.

Ara aquest passeig, fa mitja basarda de trist que és, durant la major part de l’any, els parterres fan llàstima, els seus arbres gairebé morts o assassinats i els seu espai envaït barroerament per les terrasses, sense ordre ni concert.

En quan a l’altre passeig, el del mar, amb la mania persecutòria de podar-los desmesuradament i tal vegada de manera inadequada i a destemps, els seus majestuosos plàtans, han acabat malalts i no fan ni molt menys el goig que feien. Les terrasses també l’han envaït sense ordre ni concert, cosa que li fa mancar la seva bellesa, per acabar-ho d’adobar, ja fa anys que se’n va mutilar tota una gaia, per encabir-hi cotxes, i per si amb tot això no n’hi havia prou, ara els diumenges, l’han envaït del tot les parades del mercat.

Aquesta és la meva visió de la realitat que m’envolta, i crec sincerament que hauríem de fer quelcom per evitar, que el nostre estimat passeig se’ns acabi morint i de retruc la nostra ciutat, que com he escrit en d’altres ocasions, ens l’estant matant a poc a poc.

Manel Mayor                                                      13 de Gener de 2014