És força entretingut veure com va evolucionant l’ambient polític, a mesura que s’acosta el 27 S i l’11 S que tenim entremig. D’una banda les esbojarrades amenaces de la caverna mediàtica i del partit del govern, no exemptes de demandes de violència envers els nostres representants polítics i per extensió a tots aquells partidaris de la independència, sense oblidar-se’n d’intentar generar por entre la nostra població, que anirà en augment, conforme ens anem acostant a la data que esperem que sigui el principi de la llibertat.

Qui també sembla que darrerament s’està apuntant a les profecies de la por, és Unió, que s’està postulant com l’opció del seny, però que pel que sembla no té cap projecte, excepte demonitzar els independentistes i la segons ells l’extrema esquerra, amb l’amenaça d’un  hipotètic tripartit d’esquerres que inclouria ERC.

Al marge de l’esmentat anteriorment, no acabo d’entendre aquesta estranya estratègia, d’alguns líders de l’esquerra alternativa. Del senyor Rabell, ja en vaig parlar la setmana passada, per tant, només faré esment de la seva estranya dèria, de voler creure que un canvi de govern espanyol, ens permetria fer un referèndum. No sé quina part del no, no ha entès, la del PP o la del PSOE?

Les afirmacions del senyor Delgado, cap de llista de la CUP, encara m’han deixat més bocabadat. Pel que diu, sembla ser que creu o ens vol fer creure, que l’esquerra sola ens pot portar cap a la independència i que el senyor Romeva pel fet d’anar a la llista de junts pel sí, no és d’esquerres, suposo que tampoc considera d’esquerres a ERC, tot perquè a la mateixa llista hi ha el senyor Mas.

No sé si entre la feina d’antropòleg, la de tertulià i la de fer campanya, no li deixen temps per veure el món real i s’entesta  a fer volar coloms i a fer sectarismes estúpids. Jo he estat d’esquerres sempre o des que tinc consciència política o sigui des de la meva adolescència, és evidentment que des d’aleshores ençà, ha plogut i molt i que estic convençut que no tenim més solució que la independència, en fa un munt, però fa molts anys, quan aconseguir la llibertat era una utopia i quan creia que amb una mica de sort ho veurien els meus néts, ja estava convençut que ho hauríem de voler, des de la dreta més dreta, fins l’esquerra més extrema, per tan modestament l’aconsellaria, que baixes al món real i se n’adoni que en aquests moments excepcionals calen solucions excepcionals, per tan, aquest camí l’haurem de fer també amb la dreta.

Manel Mayor                                             17 d’agost de 2015