Això d’escriure, per mi és un hàbit relativament recent, que va començar com una vàlvula d’escapament i s’està convertint en una necessitat, cada cop més evident. En canvi he estat de sempre un lector constant, el meu hàbit lector, és quelcom que porto arrossegant tota la vida, fins i tot hi hagut moments, que ha estat gairebé malaltís.

Això d’escriure, m’està acostumant a deixar volar més sovint la imaginació, a deixar que els records m’acaronin els pensaments i aquest exercici, em sol portar la visió de vivències antigues, amb una nitidesa, de vegades aclaparadora.

Allò que escric, no és pas ficció, no m’ho he proposat pas mai… De moment i tan, escric sobre les meves vivències, sobre allò que succeeix al meu voltant, hi exposo la meva opinió i miro de plasmar-hi la meva veritat, ja que no crec en l’existència de la veritat absoluta, ni en la plena objectivitat, però si estic convençut, que la subjectivitat de cadascú, ens enriqueix a tots plegats.

No publico pas tot allò que escric, doncs n’hi ha que no crec que vegin mai la llum, els guardo per mi, formen part de la meva intimitat, alguns d’ells, de la meva més profunda intimitat. Malgrat això, no son pas secrets d’estat, ni tan sols secrets, sinó que son pensaments que en un moment determinat, he tingut la necessitat de deixar-los sortir cap a l’exterior, però no pas del tot; dit d’una altre manera, he sentit la necessitat d’escriure-ho, però no pas l’obligació de publicar-ho.

Tots aquests pensaments, totes aquestes idees, no se si seran d’interès per algú, però he tingut ganes de deixar-ho plasmat en un paper i un impuls irrefrenable de publicar-ho.

Manel Mayor                                                   11 de Novembre de 2013