No sé si és una moda, però el cas és que tot sovint apareix una mena de gent a les xarxes, que es pensen que són millors que els altres, si més no ens volen fer creure que tot temps passat sempre va ser millor.

Jo evidentment no hi estic pas d’acord, el que sí que crec és que totes les èpoques tenen llums i ombres o dit d’una altra mena de manera, coses bones, altres no tan bones i altres dolentes o en alguns casos molt dolentes.

No em posaré pas a jutjar l’època actual per una raó molt senzilla, jo la veig amb ulls de vell i, en canvi, la meva, la puc veure amb ulls de nen, d’adolescent, de jove, d’adult i ara de vell o sigui que per jutjar i analitzar l’època que m’ha tocat viure, tinc una perspectiva molt àmplia.

Per sort no vaig viure la terrible postguerra dels anys quaranta, però sí que em varen tocar els anys tristos i foscos dels cinquanta, en els quals també hi havia les coses bones, el poder gambar pel carrer a tothora, sempre i quan no fos horari d’escola, però no s’hi valia a badar, havíem de saltar tota mena de barreres i prohibicions.

Per a mostra uns quants exemples: no us en n’aneu d’aquí davant, a la que giraven l’esquena ja no hi érem i com aquesta, hi havien les de no aneu a la platja, no passeu per la riera… evidentment fèiem tot el contrari, ara bé si ens enganxaven, càstig al canto.

Les més dolentes però, eren unes quantes: l’obligació de cantar el cara el sol matí i vespre, la prohibició de manera formal de parlar la nostra llengua, la humiliació per part dels funcionaris del règim amb l’odiada frase del “háblame” en cristiano… i la terrible sensació de veure’t oprimit.

Si més no, quan recordo aquestes experiències les revisc en blanc i negre, les dolentes és clar.

Bé, per estar tant de temps gairebé sense escriure, poder us deixaré empatxats, però continuaré, espero que aquesta mateixa setmana.

Manel Mayor                                                02 d’octubre de 2023