Les bones les recordo en uns colors suaus i assolellats, segurament perquè els millors records són de quan ja s’havia allunyat l’hivern i podíem fer el ronda soques aprofitant que els dies eren més llargs.

L’esclat de l’adolescència és una època en la qual es disparen les hormones, un temps en el qual tot és blanc o negre, i per tant, tot allò que és bo, es converteix en fantàstic i el que no és tan bo o simplement és dolent, es torna desastrós.

No us penseu pas que considero que aquest temps no va ser bo per mi, ans al contrari, tot i que em va tocar viure en un estat repressiu i les qüestions negatives ho eren molt, les parts positives segurament pesaven més.

És el temps en què comences a mirar les nenes, no pas com les torracollons que sempre et portaven la contrària, sinó en uns éssers que et feien bategar el cor a mil per hora, eren temps d’enamoraments sobtats i fugissers, de despertar a la vida.

Temps pont entre la infantesa i la primera joventut, la que seria prèvia a ser adult.

Bé d’aquesta adolescència, en recordo els trucs per escapar dels controls, per anar a rondar, per trobar-me “casualment” amb una nena que m’agradava, els primers balls, festes particulars en dèiem, algunes molt innocents i càndides, en d’altres ja fèiem més el pillo i apareixien els primers petons i les primeres arrambades. Ara ho tenen molt fàcil i senzill, però nosaltres ho teníem molt complicat i ens havíem de buscar la vida.

Eren temps també de fer gamberrades, de voltar pels carrers tota una colla, de passar-nos quan podíem, hores a la platja o per les roques del mar buscant petxines o crancs i fent la punyeta a quatre gòmbits.

Manel Mayor                                                10 d’octubre de 2023