Avui, arreu dels Països Catalans se celebra el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any, des de temps immemorials hem donat la benvinguda a l’estiu amb fogueres.

Ara ja, tirant de memòria i d’enyorança, ho recordo amb petards durant la tarda i evidentment també a la nit i amb el neguit que no s’acabava de fer mai fosc, el senyal inequívoc d’encendre la foguera, foguera que cremava tot allò que ja era inútil i inservible i també imaginàriament, totes les cabòries i problemes, encara que només fos per una nit, la nit màgica de Sant Joan, una revetlla de festa i alegria, que semblava que ens podia permetre somiar en temps millors.

Ara, tot esperant la foscor, el neguit és un altre, tot i que també tinc ganes de sentir-me com aquell nen, que entre petard i petard, mirava el cel i que quan per fi s’encenia la foguera, esclatava d’alegria al costat dels meus companys, començava l’estiu i encara que inevitablement se’ns faria curt, l’aprofitaríem al màxim i si més no durant aquesta nit, somiàvem que els nostres somnis es farien realitat i endreçaríem les nostres cabòries i els nostres petits maldecaps, fins a les acaballes d’aquella estació tan meravellosa per a tots nosaltres…

Manel Mayor                                                            23 de juny de 2016