Com cada any em disposo a escriure unes quantes línies, perquè aquest món que et va veure amb tota la teva esplendor, et recordi un cop més.

No, no és que jo només me’n recordi aquest dia, tal com et vaig prometre et porto dins el meu cor i sí, sovint penso amb tu.

Se m’apareix la teva imatge de cop i volta, sense haver-ho rumiat abans, apareixes radiant, sortint del no-res i durant uns instants em fa l’efecte que et puc tocar les mans… i llavors me n’adono que com sempre ha estat una il·lusió.

El dia d’avui, cada any és un dia trist, en el que els que et vàrem estimar i et continuem estimant se’ns fa un nus a la gola i se’ns omplen els ulls de llàgrimes, ja que fa anys que et vam perdre per sempre, ens vàrem quedar orfes de la teva vitalitat, la teva alegria, el teu carisma…

Se’m fa molt feixuc continuar escrivint, ja que la tristor m’embarga i els meus ulls no deixen d’espurnejar, per tant ho deixaré aquí.  

 Manel Mayor                                            18 de setembre de 2021