Llibertat, bonica paraula, però de debò arribem a ser lliures del tot? No, del tot mai, sempre hi ha quelcom que ens empresona i fins i tot hi pot haver alguna cosa que ens esclavitza…

Vaig néixer sota el pes d’una dictadura feixista, vaig créixer en una societat presonera de les seves pors i esclava d’un analfabetisme d’estat que servia per tenallar tres generacions.

Malgrat tot això els que teníem ànima contestatària o rebel, maldàvem per sentir-nos lliures dins d’aquella presó, una presó física i mental contra la qual lluitàvem dins de les nostres minses possibilitats.

Certament viure a tocar d’Europa i tenir-hi contacte, ens va ajudar a tenir un esperit lliure, ja ho deien els savis, el contacte entre cultures et fa més obert i en conseqüència més lliure.

Quan per fi va morir el dictador, ho vàrem celebrar amb gran alegria i amb records agredolços per a tots aquells que ja no hi eren i no en van poder gaudir o dit d’una altra manera, no hi van ser a temps a celebrar la sortida de les tenebres i la conquesta de la llum.

Avui amb la perspectiva que ens dóna el temps, ens adonem que no vàrem saber valorar la força de l’enemic feixista i aquest novament ens va portar a l’hort, fent-nos creure que havíem guanyat, quan en realitat eren ells els que havien vençut.

Encegats per les quatre engrunes de llibertat que de moment havíem guanyat, ens vàrem creure que érem lliures, quan en realitat vam cedir a totes les exigències dels que ens havien de cedir el poder.

Definitivament ens va caure la bena dels ulls, quan ens varen muntar l’opereta del fallit cop d’estat. No, no ho vam pas veure aquella llarga nit, ens en vam adonar amb el pas del temps durant el qual totes les coses i casualitats anaven lligant, sí, durant aquella llarga nit ens van tornar a dur a l’hort.

Si tenim els ulls una mica oberts, ens en podrem adonar, el canvi de segle no ens va dur més llibertat, l’opressió s’ha fet una mica més visible…

Però malgrat totes aquestes misèries, el meu esperit continua essent lliure, però aquesta llibertat és individual, la col·lectiva que de fet és la més important, en aquests moments la veig molt i molt lluny…

Manel Mayor                                   26 d’abril de 2021