Deia dies enrere la líder del PP, Alícia Sánchez Camacho, que veia mirades que traspuaven odi, un fruit que ella i els seus, no deixen de conrear, i ho fan conscientment i contínuament, per fracturar la nostra societat, aquella que amb tota la barra del mon, diuen defensar i que malgrat el seu continuat conreu d’aquest odi, es manté cohesionada.

Esmercen els seus esforços, en tergiversar la història i la veritat quotidiana, la de cada dia, allò que els ciutadans normals i corrents podem copsar, diuen tal quantitat de mentides- permeteu-me una mica d’humor- que si es complís aquella dita que em deien quan era infant: no diguis mentides que et cauran les dents,els professionals estomatòlegs, no donarien l’abast.

L’odi, és un sentiment turmentador, que el sol originar, la impotència davant la injustícia, entre altres raons, però aquesta n’és una d’elles. El meu País té moltes raons per tenir-lo, envers aquells que contínuament malden per fer-nos desaparèixer com a Poble, com a Nació…i en canvi som receptors d’aquest sentiment, de part d’aquells que ens volen eliminar com a essers diferents, som receptors d’un odi visceral, per part d’aquells que ens volen assimilar.

És ben curiós això dels sentiments. El meu desig però, és que aquest sentiment insà, no s’apoderi de nosaltres, de la nostra societat. Un avís per a navegants però: vigilin que aquests vents, no se’ls i tornin tempestats.

Manel Mayor                                                                       25 de Setembre de 2013