Estant desvinculat de la política adquireixes una perspectiva més àmplia i precisa de la seva problemàtica, dels seus entrellats, de les lluites pel poder, de l’arribisme…

Bé, per ser una mica més exacte, no estic desvinculat de la política sinó que ho estic de la militància partidista, ara ja fa un cert temps i tal com em comentava algú amb qui mantinc una amistat personal al marge de la política, en certa manera també et sents alliberat, ja que no t’encotilla res ni ningú i només depens dels teus ideals i de les teves conviccions polítiques.

No, encara que es pugui pensar que em vull rabejar amb l’espectacle que estan donant els de l’antiga CDC (llegeixis PDeCAT i JXCAT), no ho faré, perquè aquestes lluites pel poder no m’interessen gens ni mica, el que sí que lamento és l’espectacle que estan donant al ser part integrant del govern de Catalunya.

La lluita pel poder en política, és lícita i legítima sempre i que no en sigui l’objectiu final, sinó el mitjà per poder fer possible una major justícia social, un sistema parlamentari més equànime i per tant molt lluny de l’anacronisme actual.

Sí, evidentment m’estic referint i no pas de manera velada al règim del 78, amb una monarquia hereva del franquisme i que actua com a tal, anava a dir que té tics d’aquell règim, però la cosa va molt més enllà.

No serveix de res emplenar-se la boca de República i no fer res per conquerir-la. Sí de debò la volem, cal lluitar per aconseguir-la i no n’hi ha prou amb gestos i manifestacions d’un dia i pensar que Europa ens ajudarà, ja que qui té privilegis, no els deixarà anar perquè nosaltres tinguem raó o no, els deixarà anar només quan s’hi vegi obligat o bé perquè tingui menys poder o perquè es tinguin aliances reals amb voluntat de jugar-s’ho el tot pel tot i es pugui desequilibrar la balança cap a l’altre cantó.

Manel Mayor                                            01 de setembre de 2020