A vegades i per sort no pas sovint, s’empodera de mi un sentiment de pessimisme, a causa de la mesquinesa d’algunes persones, a les quals la seva enorme egolatria, els impedeix veure el món en tota la seva amplitud.

Aquesta mena de gent, empudega tots els àmbits d’aquest nostre món, són individus que per aconseguir els seus objectius, no s’aturen davant de res ni de ningú i renoi!! Els he hagut de patir tant de manera real com virtual.

Sortosament la molta bona gent que m’envolta contínuament, contraresta aquests individus nefastos i em retorna el meu natural optimisme.

El que més em molesta però d’aquests estadis pessimistes, és el sentiment de ràbia que poden arribar a generar i encara pitjor, despertar aquells sentiments primaris, que la cultura ens ha ensenyat a reprimir.

No voldria pas que us emportéssiu una impressió equivocada o esbiaixada d’aquests meus passatgers estats d’ànim, per explicar-ho o mostrar-ho en imatges, crec que aquesta fotografia que encapçala l’escrit, ho descriu prou bé: malgrat l’estretor i profunditat que pot semblar claustrofòbica (estat pessimista), la gran quantitat de llum, que s’emporta la foscor al fons del fons, difumina aquesta primera impressió (estat optimista).

Manel Mayor                                                       13 d’agost de 2016