Sí, ja ho sé, fa molts de dies que no dono senyals de vida, la veritat és que aquest maleït confinament, sigui en fase zero, en fase u o bé en la fase dos acabada d’estrenar, no em dóna motius d’alegria, ni d’optimisme.

D’això ja en vaig parlar al principi del confinament i si no recordo malament ho vaig anomenar danys col·laterals i la veritat és que són molt emprenyadors, a mi personalment em provoca una mena d’estat depressiu, acompanyat de mala lluna i de caràcter explosiu, cosa que fa força complicat conviure amb mi.

Per mi està resultant molt complicat, ja que no l’hi acabo de veure el final a tota aquesta història, que no ens permet abraçar-nos i fer-nos petons, amb les persones amb les quals no convivim…

Tot plegat no deixa de ser qüestió de calés, de cèntims que s’haurien de gastar per fer el que ha fet per exemple Andorra, fer tests a tota la població, aquí malauradament s’ha prioritzat fer els maleïts tests als esportistes d’elit, jugadors de futbol, de basquet… estem venuts al gran capital i aquest és el preu que en paguem.  

Manel Mayor                                   01 de juny de 2020