Ja han passat deu anys, deu anys sense tu i encara no ho he paït, ni jo ni aquells que tant t’hem estimat i t’estimem encara, de fet t’estimarem sempre, recordo que en la cerimònia d’acomiadament, entre llàgrimes et vaig prometre que et portaria sempre més dins el meu cor i ja veus noia, he complert i ho penso fer per sempre més.

Avui fa un dia trist, ennuvolat i amb alguna mica de pluja, un dia d’aquells que normalment m’inspiren però que avui m’omple de tristor, tal com t’he dit en començar a escriure, encara no he assimilat la teva mort, m’hi he acostumat certament, però no obstant em costa molt no poder parlar amb tu, bé, ja sé que ho faig quan escric, però em refereixo a tenir-te físicament a la vora i poder fruir de la teva veu, la teva alegria i la teva rialla, sense comptar amb aquells ulls tan especials que ens captivaven a tots.

Ja saps que em passa sempre el mateix, quan escric quelcom per tu, probablement perquè et parlo com si et tingués a prop meu i estimada Clàudia, els ulls em comencen a espurnejar.

Segurament és perquè amb la meva imaginació viatjo molt a prop teu i em fa l’efecte que et puc agafar les mans… deuen ser manies de vell o bé perquè et continuo duent dins el meu cor.

Manel Mayor                                        18 de setembre de 2020