Miro de refer els hàbits que aquesta refotuda pandèmia ha capgirat de dalt a baix, entre ells el d’escriure, un costum aquest, que si el deixes o l’arracones, cada cop se’t fa més difícil tornar-hi a agafar la rutina.
L’escriptura i la lectura, sempre m’han ajudat a sortir d’un mal pas, digueu-li entrebanc professional o personal, fins i tot per superar alguna malaltia sobtada o crisis de salut importants com les que he tingut aquests darrers anys.
Me n’adono però, que l’angoixa del confinament i de les morts que m’han tocat de ben a prop a conseqüència d’aquesta pandèmia, no les acabo de superar i per això mateix miro de recuperar hàbits i rutines.
Probablement un dels motius és aquesta espasa de Dàmocles que tenim damunt dels nostres caps, que no és altra que l’amenaça de tornar a tancar-nos a casa.
No voldria pas donar la sensació d’estat depressiu, jo que sóc optimista de mena, ho podríem deixar en optimisme rebaixat, ja que l’actitud d’alguns pel que fa a aquesta maleïda pandèmia, no permet mirar el futur més immediat amb ulls massa esperançadors.
Suposo que alguns de vosaltres, trobareu estrany que no hagi fet cap comentari sobre els darrers moviments de la justícia espanyola envers els presos polítics, tot arribarà, vull que tot vagi fent pòsit i que la meva opinió vingui marcada més pel cap que no pas per l’estómac.
Manel Mayor 29 de juliol de 2020