Ja fa cinc anys que te’n vas anar, però no pas del tot, perquè de fet encara continues entre nosaltres. Porto tota la setmana pensant en avui, ja que vaig decidir no fer públics escrits d’aquells en què tenim un diàleg fictici, porto tota la setmana deia, perquè com diu en Marc, el meu fill, hi dates que no s’obliden i aquesta ja en pots estar ben segura, tots els que t’hem estimat i et continuem estimant, no l’oblidarem mai.

Si noia, ja ho veus, torno a fer aquests diàlegs ficticis amb tu, segurament perquè la manera més senzilla de parlar de tu, deu ser parlar amb tu. Quan faig aquests… no sé com anomenar-los, exercicis, experiments? Tant li fa, crec que és una manera d’estar a prop teu, de fet quan ho faig, em sembla que estic a punt d’agafar-te la mà, de fer-te una abraçada, encara que sé que és una vana il·lusió, per moments sembla real del tot, almenys a mi m’ho sembla.

Ara que fa uns mesos vaig estar ben a prop d’abandonar aquest món, vaig pensar molt amb tu i ben segur que la teva força, aquella força d’esperit tan ferma, és la que em devia donar forces per superar el tràngol, aquell ensurt tan bèstia que vaig patir.

Tot i que encara em costa fer-me a la idea, que aquell fet desgraciat no té marxa enrere, miro de fer el cor fort, però quan em passa com ara mateix, que veig la teva imatge tan nítida que sembla real, no ho puc evitar, tot seguit m’espurnegen els ulls i ja noto com em regalimen les llàgrimes galtes avall i per uns instants sembla que puc alimentar la il·lusió de què allò no ha passat mai.

El cert però, és que ja han passat cinc anys i me n’adono cada dia més, que vas ser molt important per les nostres vides, per això juntament amb el nostre dolor et donem mostres del molt que t’hem estimat i et continuem estimant.

Manel Mayor                                                       18 de setembre de 2015