Avui havent dinat m’han entrat unes ganes d’escriure irrefrenables, però sense saber exactament de què parlar, ho volia fer sobre les eleccions, aquestes que com aquell que diu, ja les tenim a la cantonada, em sentia com una mena pessigolleig a l’estómac, senyal inequívoc, que el meu neguit havia de sortir cap enfora, m’hi he posat i al darrer moment he canviat de xip, amb aquest resultat, aquí ho teniu:

Tot i que a vegades em convindria ser egoista, encara que només ho fos una mica i viure la vida que em quedi en pau i tranquil·litat, no me n’acabo pas de sortir. Que si la independència, que si els drets i la justícia socials, que si la lluita per millorar el meu municipi…

L’altre dia em deia un amic tot irònic i sorneguer: nano, és que estàs a totes les guerres, calmat un xic, que ja no tens edat de salvar el món…

La veritat és que ni sóc ni en tinc ganes de ser un salva pàtries, però no em puc pas estar quiet. Dins de la meva modèstia, fa anys que navego en el món de la política, també al voltant de l’ANC i he estat durant molts anys dins l’esport, al futbol modest i al de base.

Ja fa uns anys, la meva salut em va apartar del món laboral i en comptes d’enfonsar-me, se’m va despertar altre cop l’afició per la fotografia i una passió que devia covar per dins i que de fet desconeixia, que no és altra que la d’escriure, encara que no sigui tan constant com m’agradaria, però que tampoc he deixat de fer-ho, bé prou que ho sabeu els que teniu la paciència de llegir-me.

I com que hi devia haver el perill que m’avorrís, les meves nétes em van introduir al món casteller, bé les meves nétes, la meva filla i el meu gendre. No, jo de castells no en faig pas, només en deixo testimoni gràfic amb l’ajut de la meva càmera.

Bé, per ser un jubilat no està gens malament…

Manel Mayor                                                         15 de juny de 2016