Vull llençar la meva mirada lluny o pot ser no tant, perquè tot és relatiu, la vull fixar altre cop cap a l’any 2017, sí, cap a l’octubre de 2017, quan no vàrem estar capaços d’assolir l’objectiu fixat.

Va ser per por? Per excés de confiança en els nostres polítics? De fet, jo encara estic decebut i emprenyat amb mi mateix per haver estat tan ingenu i haver-me cregut que feien tot el possible per assolir la independència i amb ella la desitjada república, crec que no ens van dir la veritat o si més no, no tota.

Encara no he estat capaç de fer fora tota aquella ràbia i tota aquella enorme decepció, que s’anava engrandint dia a dia. Varen ser dies de claudicació d’acceptació de l’article 155 i de derrotisme en acceptar aquelles eleccions imposades des del govern espanyol d’aleshores.

En aquells moments vaig pensar que era un error i al cap de dos anys ha quedat més clar que l’aigua, que era de facto, una acceptació a una tornada a l’autonomisme, el temps ens ha demostrat que aquell pedaç no ens podia dur res de bo.

Esquinçar-se ara les vestidures, fer el ploramiques, dir que tota la culpa és d’aquells d’esquerra… és fer volar coloms i tancar els ulls a la crua realitat.

De traïcions i desavinences n’hi ha hagut des d’un bon principi a banda i banda, aquí no hi ha ningú innocent, el que hi ha hagut és una certa covardia a trencar la baralla, tant d’uns com dels altres, en part per la tossudesa d’escoltar-se els cants de sirena de tots junts, tots units…

Seria bo que els nostres polítics s’adonessin, que continuar la mateixa lluita amb la mateixa estratègia que ens va fer perdre la batalla, no ens farà avançar, aprendre dels errors i continuar lluitant per l’objectiu, però si us plau: sense heroismes inútils i balders, sinó que s’ajustin a les nostres necessitats com a país.

Seria bo també, que l’activisme polític que treballa a favor de la independència de Catalunya, que miri de tocar de peus a terra i que per favor no faci creure als nostres comgpatriotes, que es poden aconseguir fites, que en aquests moments són del tot inabastables a curt termini.

No us penseu pas que he deixat de lluitar, que he llançat la tovallola, ho continuaré fent, encara que no arribi a veure la cobejada república catalana, però amb l’esperança que si més no, l’assoleixin els que em vindran al darrere.

Manel Mayor                                        01 de febrer de 2020