Encara que us ho pugui semblar, no és que em vegi la mort a prop, simplement estic fent com una mena de balanç que no és ben bé un balanç, sinó més aviat un repàs a la meva vida, que tampoc ha estat res de l’altre món.

 Perquè no us quedi cap recança us diré tal com diu el meu oncle, l’únic que em queda: qui tingui pressa que m’avanci, tal li fot que ho faci per la dreta com per l’esquerra, ja li cediré el pas.

Avui tinc un dia d’aquests que deixo passar la meva vida en imatges, unes de més nítides i d’altres més emboirades, però no m’ho miro pas amb recança, ni tan sols amb ràbia perquè altres temps no tornaran, no, m’ho miro simplement amb alegria per haver-ho viscut i tampoc us ho negaré, amb una mica de nostàlgia, però sobretot amb incredulitat per la velocitat que ha passat.

Segurament semblaran reflexions de vell xaruc, però jo ho veig d’una altra manera, són reflexions fetes amb la serenitat de veure que malgrat tot, la vida es va escolant lentament com la sorra d’un rellotge, lenta però inexorablement…

Sé que puc deixar a mitges a més d’un, però avui no tenia ganes d’exposar públicament cap de les meves intimitats, simplement deixar constància d’un estat d’ànim en un espai de temps determinat.

Demano disculpes al meu amic Pere, per haver-li manllevat un títol que és molt seu.

Manel Mayor                                            13 d’octubre de 2020