Sempre que parlem de tu diem la nostra Claudia, perquè sempre et sentirem com una part de nosaltres, et consideràvem una part de la nostra família.

Malgrat que ja han passat un bon grapat d’anys (catorze si no m’erro), encara sento aquella enorme tristesa i aquell sentiment d’impotència de no poder-hi fer res.

De totes maneres m’esforço a recordar totes les coses bones i tots aquells moments inesborrables de tot el que vàrem compartir.

Avui tinc un d’aquells dies dolents, en que estic molt espès, segurament perquè aquests darrers mesos no estic massa fi, malgrat tot, no volia pas deixar d’escriure encara que siguin quatre ratlles per recordar-te a tu i el que vas significar.

Manel Mayor                                   18 de setembre de 2024

Porto molt de temps sense escriure gens ni mica, les raons? Diverses, aquests darrers nou o deu mesos, la meva vida ha fet un tomb totalment inesperat i m’ho ha capgirat tot.

No, no he tingut ni tinc cap depressió ni cap mena d’estat depressiu, més aviat situacions estressants que m’han portat a veure-ho tot des d’un altre prisma.

He abandonat l’escriptura, momentàniament, perquè hi penso tornar, però el que no he abandonat és el costum de pensar, tot i així quan canvies o les circumstàncies et fan canviar les rutines, no lligues els pensaments com normalment i emmagatzemes molts pensaments dispersos, que no arribes a connectar entre ells si no és a base de molt d’esforç.

Quan vas allargant els espais entre un escrit i un altre, es produeix un fenomen curiós, si més no, en mi, de cop i volta comença a aparèixer una mena de por, por de no fer-ho prou bé, una sensació que s’assembla a la por escènica.

I és clar, l’has de tractar de la mateixa manera, és a dir: l’únic que veu el teu estat estressat ets tu mateix, t’has de tornar a convèncer de les teves capacitats i recuperar l’autoestima.

Avui fent un esforç he tornat a la dinàmica d’escriure i espero tornar a fer-ho amb regularitat.

Manel Mayor                                                       14 de juliol de 2024

Després de sentir i llegir tants despropòsits arrauxats i sense cap mena de fonament, jo em faig una pregunta molt senzilla: pot la política canviar el sentit d’una previsió meteorològica? Jo diria que no.

Una altra cosa seria que fes servir la seva imatge i la seva veu des d’una televisió pública, cosa que no està fent, decisió ètica i molt encertada.

Si algú vol veure en aquesta declaració d’intencions motius partidistes, s’equivoca de mig a mig, no milito en cap organització política, però sí que m’interessa la política.

A aquests talibans de les xarxes, veritables fanàtics que veuen en tothom que no segueix les seves creences, un enemic i un traïdor en potència, els hi diria que fessin examen de consciència i examinin les seves mancances i les comparin amb les d’aquells a qui insulten i recriminen comportaments.

En començar a escriure aquestes quatre ratlles, volia posar-hi uns quants noms de gent del seu entorn i militància que han fet aquest pas, però he cregut que no seria just, perquè tots ells, igual que el vilipendiat en qüestió ho varen fer amb tot el dret.

Com podeu veure no he posat cap nom, però estic segur que tots sabeu de què i de qui parlo.  

Manel Mayor                                                                   6 d’abril de 2024

Mirant-ho amb perspectiva, veig que vam trencar tots els pronòstics. Que si duraríem quatre dies, que no teníem futur…

Doncs cap d’aquestes previsions  i moltes d’altres no s’han acabat complint, segurament hi té a veure el meu tarannà de portar la contrària i el fet de ser un torracollons de mena.

El cas és que han passat a prop de cinquanta-cinc anys que ens vàrem conèixer i ahir en va fer quaranta-set que ens vam casar.

Ja ho podeu veure, no hem estat una parella moderna d’aquestes que duren dos dies, ho hem fet a l’antiga seguint la tradició que sigui per tota la vida, perquè la veritat no crec que ara després de tants anys ens doni per partir peres.   

Manel Mayor                                               13 de març de 2024

Aquest any faig l’esforç d’escriure la carta uns dies abans, no fos cas que m’ho recriminéssiu tot al·legant que en teniu moltes per llegir.

Ja sabeu que la reialesa i jo som com el foc i l’aigua, ens repel·lim, però amb vosaltres faig un esforç, no pel fet de ser reis sinó perquè sou mags i és clar la màgia ens atrau des que som infants i ens dura fins a la vellesa.  

Amb mi ja sé que haureu de tenir paciència, perquè és evident que no demano coses normals, no obstant per mi són importants.

Aquest any que estem a punt d’acomiadar, no ha acomplert les expectatives ni de bon tros, ha estat tant o més salvatge que l’anterior i en l’àmbit particular ha estat senzillament nefast.

No, no us vull pas explicar les meves misèries o més ben dit les meves penes, però ha estat un any difícil i complicat, els que de tant en tant feu un cop d’ull a aquest el meu bloc, us haureu adonat de la poca activitat.

De cara a aquest any que ja tenim a tocar, li demanaria que acabessin d’una punyetera vegada aquestes dues guerres fastigoses i criminals que tenim en marxa i totes aquelles que pels mitjans de comunicació resten amagades, però que deixen pilons de morts i també les víctimes son civils i  gran part d’elles criatures.

I en l’àmbit particular que les coses siguin un xic més planeres, res de l’altre món, no us penseu, tampoc demano massa, però com que tot això són desitjos i il·lusions i són de franc, doncs apa.

MOLT BON ANY 2024!!!

Manel Mayor                                                   31 de desembre de 2023

Les bones les recordo en uns colors suaus i assolellats, segurament perquè els millors records són de quan ja s’havia allunyat l’hivern i podíem fer el ronda soques aprofitant que els dies eren més llargs.

L’esclat de l’adolescència és una època en la qual es disparen les hormones, un temps en el qual tot és blanc o negre, i per tant, tot allò que és bo, es converteix en fantàstic i el que no és tan bo o simplement és dolent, es torna desastrós.

No us penseu pas que considero que aquest temps no va ser bo per mi, ans al contrari, tot i que em va tocar viure en un estat repressiu i les qüestions negatives ho eren molt, les parts positives segurament pesaven més.

No sé si és una moda, però el cas és que tot sovint apareix una mena de gent a les xarxes, que es pensen que són millors que els altres, si més no ens volen fer creure que tot temps passat sempre va ser millor.

Jo evidentment no hi estic pas d’acord, el que sí que crec és que totes les èpoques tenen llums i ombres o dit d’una altra mena de manera, coses bones, altres no tan bones i altres dolentes o en alguns casos molt dolentes.

No em posaré pas a jutjar l’època actual per una raó molt senzilla, jo la veig amb ulls de vell i, en canvi, la meva, la puc veure amb ulls de nen, d’adolescent, de jove, d’adult i ara de vell o sigui que per jutjar i analitzar l’època que m’ha tocat viure, tinc una perspectiva molt àmplia.

Estimada Clàudia, fa ja una burrada de temps, ni més ni menys que tretze anys, et vaig prometre que no t’oblidaria i que et duria per sempre més dins del meu cor, t’ho vaig prometre al costat mateix de les teves cendres, aquelles que vàrem llençar al mar.

I fins que el meu cervell funcioni continuarà essent així, noia et trobo molt a faltar, de fet a casa tots tenim aquest buit que vares deixar i que no hi ha manera d’omplir, no en va eres una persona molt especial, i per tant, difícilment reemplaçable.