Deu ser culpa d’aquest coi de virus, però el cas és que ja hi torno… torno a pensar en el meu viatge per aquest món, un viatge que ha tingut una mica de tot, grans alegries i grans decepcions, però sobretot em deixa la certesa que m’he de penedir de poques coses i encara aquestes si han perjudicat algú ha estat a mi.

De la meva vida, hi ha coses a les quals no vull posar llum perquè no em pertanyen només a mi i per tant estan bé com estan i n’hi ha d’altres que no crec que tinguin gens d’interès per ningú.

La meva infantesa tal com jo la veig, té estadis a tot color i d’altres en blanc i negre, aquests últims marcats clarament per la merda de la dictadura, la qual feia mans i mànigues per suplantar la identitat col·lectiva del meu país i per tant la meva en particular, una època de pors i prohibicions destinada a convertir-nos en reprimits perpetus.

Una època, en la que la mentalitat d’un nen no veia clar de cap de les maneres, que pel fet de parlar la seva llengua, la que es parlava a casa seva, algun adult l’humilies amb l’odiada expressió de “habla cristiano”, una de les coses que no es poden oblidar en tota una vida.

Un temps de repressions, en el que ens adonàvem a la nostra manera del terrible poder que tenia el clero i que el veiem associat als altres poders repressius i que sentíem encara que fos d’escallimpantes a casa, que la història que ens estaven inculcant, estava farcida de mentides, fins i tot avui, podríem afirmar que era tota ella una mentida.

Veig que m’estic allargant molt, per tant, demà o demà passat continuaré…

Manel Mayor                                         18 d’octubre de 2020