No, no m’oblido pas de tu i avui que és l’únic dia de l’any que vaig dir que escriuria de tu, m’hi poso tot seguit.

Diuen que viatjar eixample la visió que tenim de la vida i si ho hem de mesurar per la distància, no ens ha d’estranyar la teva amplitud, vas arribar al nostre país des del llunyà i per tu molt estimat Uruguai i et vas integrar completament.

El més positiu del ser obert de ment és el que ens va passar a nosaltres amb la nostra amistat, jo et parlava de com era Catalunya abans de tu venir i com havia evolucionat i tu em vares ensenyar a estimar l’Uruguai i la seva cultura, els seus poetes principalment.

Tot i que ja fa un grapat d’anys que ens vas deixar per sempre, vuit en concret, conservo fresques en la memòria moltes de les nostres converses, les més transcendentals i restaran per sempre més.

Junts i probablement gràcies a tu, vaig aprendre a valorar el món en tota la seva amplitud, tot i ser de llocs tant i tan distants, veiem el món i la política de manera molt semblant, igual és impossible, ja que com diu la dita cada persona és un món.

Caic en la incongruència de parlar amb tu com si fossis al meu costat, però és que de fet d’una manera o altra és així, ja que he mirat de complir amb la promesa que et vaig fer estimada amiga Clàudia: dur-te per sempre més dins el meu cor.

Manel Mayor                                        18 de setembre de 2018