El cor em burja i m’empeny a escriure sobre les feixugues negociacions per la investidura i sobre la intervenció barroera de l’Estat a la Generalitat, però com que n’he escrit a bastament, el cap em diu que faci una pausa i deixi entrar aire nou, que sempre és sinònim de visió més lúcida.

Faig doncs cas de la raó i em disposo a opinar sobre coses que em són molt més properes o en tot cas allunyades de la gran política i si ve al cas, fins i tot faré ús de la ironia, em disposo doncs a deixar brollar les idees i anar escrivint sobre la marxa el que en surti de tot plegat.

Tot fent un repàs mental a la vida política municipal, d’ençà de les eleccions del 1979, me n’adono que no s’ha fet en cap moment, una planificació a mitjà i llarg termini, no vull pas dir amb això que no s’hagi fet res, tot al contrari, s’han fet actuacions per dur a terme en els quatre anys corresponents de legislatura, algunes han estat positives, altres no tant i fins i tot algunes de dolentes, però no és aquesta la qüestió, del que em sento dolgut com a ganxó, és que no hàgim estat capaços en general, de fer projectes de consens, d’aquells que són verdaderament importants, que per la seva envergadura hagin de menester dues, tres i fins i tot quatre legislatures, que seria una forma evident de demostrar que el més important és el municipi, al marge dels colors polítics.

Sant Feliu és certament molt especial i no ho dic jo només, som molts els que ho pensem i d’això no en fa pas quatre dies, fins i tot es diu que l’excèntric Santiago Rusiñol va afirmar, que Sant Feliu era una gàbia d’or plena de mussols, cert o no, és una afirmació que retrata prou bé una part de la nostra història.

Manel Mayor                              24 de novembre de 2015